Representativitat subrogada, representativitat segrestada


10 / 12 / 2019 | Salva Sanmartin

“Som els reliquiaris de la gent estimada que ens ha precedit. Els portem dins, som la seua memòria. I no volem oblidar”

Passat onze de novembre de 2018, mentre la candidatura de CCOO obtenia l’únic delegat corresponent al personal funcionari, Intersindical Valenciana guanyava per majoria absoluta les eleccions sindicals del personal laboral en l’ajuntament del Villar.
Article de Salva Sanmartin

Quasi 5 mesos més tard, i després d’un rosari d’ajornaments inexplicables, es constituïa la Mesa General de Negociació. En eixa sessió constitutiva, la representació de CCOO, aclamant-se a una sentència TS 51-20018, de 18 de gener de 2018, exigia l’exclusió de les persones delegades d’Intersindical Valenciana per no arribar al 10% de representació del personal funcionari. Paradoxalment, aquesta amputació de la sobirania electoral no s’aplica als sindicats majoritaris a nivell de l’estat espanyol els quals han blindat la seua presència en tots els àmbits i nivells de negociació. La data de la sentència venia a donar resposta als múltiples interrogants sobre la paralització intencionada de la constitució de la mesa i les complicitats necessàries per a fer-la possible.
els privilegis de què ja disposava el sindicalisme majoritari ha evolucionat fins a blindar una situació d’oligopoli sindical

Des d’aleshores, eixa estratègia perversa s’ha anat repetint arreu del territori, escampant-se com una infecció viral com a conseqüència de la qual, en alienar la representativitat oficial de la voluntat manifestada en les urnes per les treballadores i treballadors, els privilegis de què ja disposava el sindicalisme majoritari ha evolucionat fins a blindar una situació d’oligopoli sindical.

La certificació d’aquest procés patològic amb vocació epidèmica, passat 29 de maig,  qualla com a compromís escleròtic en un document mitjançat el qual ambdós sindicats majoritaris arriben a un acord vergonyant, el qual, ras i clar, consisteix en l’aplicació d’un 155 estricte contra el dret a decidir de la classe treballadora.

La culminació del procés ha estat la recent exclusió de la Mesa General de Negociació I del sindicat majoritari. I així, l’Administració del Botànic, cedint a les exigències d’un sindicalisme excloent que en el fons el que reclama no és altra cosa que tindre barra lliure en tots els espais que els garanteixen fonts alternatives, i sovint molt creatives, de finançament, com ara la formació o la gestió d’eixa retribució en diferit que són els fons de pensions del personal públic. En definitiva, la institucionalització de la negociació que alguns expliquen i defensen en els seus “fulls parroquials”  es tan sols l’argumentari per a posar preu a la pax romana que el Botànic ha acceptat comprar: Ara per ara, els milions d’euros de subvenció per participació institucional.

Aquesta representativitat subrogada, per la incapacitat dels seus promotors d’obtenir la fecundació natural que germina en les urnes, esdevé una representativitat segrestada que es materialitza en òrgans de negociació del tot artificials en els quals, en alguns casos, s’ha expulsat la representació sorgida de les urnes per a substituir-la per una altra que no ha obtingut la confiança ni el vot de cap ni una de les treballadores i treballadors de l’empresa.

Per molt que aquesta situació de filibusterisme sindical estiga beneïda per un protectorat normatiu fet a mida, la devaluació del vot amb què es sustenta es tradueix en el distanciament i la desafecció del personal, a més de la subordinació dels drets, interessos i aspiracions de la plantilla de cada centre de treball als interessos, coneguts o no, d’eixes organitzacions sindicals en el marc de negociacions generals, i sovint alienes.

Potser per això, com a contrapunt al sindicalisme de concertació de les negociacions gegantines amb la gran patronal o amb el ministeri,  trobem la seua cara més fosca a peu d’obra en esdevindré sindicalisme de claudicació.

D’altra banda, com a efecte col·lateral d’aquest bandolerisme, han començat a sorgir quadrilles de mercenaris sindicals, personatges amb egos hipertròfics abduïts en la seua minúscula celebritat, que ofereixen al millor postor estrafolàries arquitectures electorals dissenyades en xicotets concilis de trànsfugues.

Trista i dissortadament, com a conseqüència d’haver substituït la solidaritat obrera que havia impregnat transversalment, com un alè vivificant, el sindicalisme de classe, per aquesta agressiva bel·licositat contra qualsevol organització de treballadores i treballadors que no formen part de la reduïda elit del protectorat   bi-sindicalista,  ha desposseït la classe treballadora de bona part dels instruments conquerits històricament per a la defensa i autotutela dels seus drets. I això s’ha traduït en una precarització brutal de les condicions de treball, amb unes xifres mai abans conegudes de persones pobres amb treball, i un empobriment insuportable del conjunt de la ciutadania,

D’acord amb les dades de l’INE, a més de l’acarnissament en la població femenina (6’4 milions) i en la població juvenil i infantil (34% i 31% respectivament), com a mostra fefaent de la precarització de l’ocupació, el 14’1% de les treballadores i treballadors en actiu es troben en risc de pobresa i exclusió social.

Davant aquesta situació d’emergència social i laboral que ens ha abocat a l’obligació i la necessitat de votar en defensa pròpia,  cal una resposta contundent, coordinada, i com més unitària millor, de totes les forces compromeses amb el sindicalisme de classe per a retornar a les treballadores i treballadors el protagonisme que els correspon, restaurar la poderosa instrumentalitat del vot i recuperar la seua vinculació directa amb la dignitat i responsabilitats immenses que confereixen cadascun d’ells.