Línies d’acció sindical d’Intersindical Valenciana per a 2015

---

Dèiem ara fa un any que continuava la transferència de renda del treball al capital, és a dir, que cada vegada els rics eren més rics i la part més pobra de la població, més pobra. Aquesta afirmació continua sent exacta, per bé que els indicadors macroeconòmics puguen haver variat en aquests 12 mesos.
2014 ha acabat amb un lleuger creixement de l’ocupació, que ha estat esbombada pel Govern del PP com a mostra de la finalització de la crisi que anuncien des que començaren la seua gestió en 2012. La realitat és que tenim una societat amb un 24% d’atur, i la perspectiva no és de millora en els propers anys.
La reforma laboral compleix tres anys i només ha servit per a empitjorar les condicions de treball, minvar els salaris, crear borses de pobresa, fins i tot entre persones treballadores amb algun tipus de contracte, empobrir la negociació col·lectiva i crear inseguretat jurídica, judicialitzant la vida sindical.
En eixos tres anys, hem passat de 17.765.100 persones ocupades a 17.569.900 a finals de 2014. L’ocupació ha passat de 5.667.900 persones aturades a principis de 2012, a 5.457.700 a finals de 2014 (una taxa del 23,7%). 210.000 persones aturades menys, però amb el mateix nombre d’ocupades menys.
La població activa s’ha reduit en 406.2000 persones en el mateix període. El descens ve motivat per l’envelliment de la població (jubilacions), l’eixida de jóvens i persones treballadores en cerca de treball a altres països, i al desànim per a cercar treball i inscriure’s en lliste de dubtosa efectivitat.
La veritat es que no s’està eixint de la crisi. S’està consolidant la dualitat del tipus de treball. Hui n’hi ha més atur que en 2012, més precarietat, més dualitat en la contractació, més inseguritat jurídica i menor cobertura a les persones aturades (57% de taxa de cobertura, la més baixa en dècades, que ha disminuit en 2014 un 18%).
Es considera que hi ha un 22% d’activitat industrial en el mercat submergit en tot l’Estat, mentre que al País Valencià, les dades estarien entre el 24 i 25%. Això té conseqüències en la contractació, la qualitat del treball i la falta de cotització per a la jubilació.
És cert que s’ha ralentitzat el nombre d’ERO en aquest darrer any. Tanmateix, els serveis públics continuen destruïnt ocupació: només començar l’any, ja tenim un tancament en el sector públic valencià: la Fundació La Llum de les Imatges, dedicada a la restauració d’obres d’art religioses, tanca i envia al carrer a 34 persones.
Podem afirmar que les afirmacions que fèiem en informes anteriors continuen plenament vigents:
- La gola del gran capital és enorme, i compta amb la col·laboració dels governs amics. Dos afers que afecten grans inversions industrials en són una bona mostra: el dipòsit de gas Càstor, el tancament del qual no l’assumirà l’empresa, sinó tota la ciutadania a través de la factura del gas, i les prospeccions petrolíferes a Canàries, que s’han dut endavant malgrat l’opinió àmpliament contrària del poble canari.
Després de l’escàndol del preu de l’electricitat, manipulat per les companyies elèctriques i pels grans fons d’inversió de capital-risc, s’ha posat en marxa un nou sistema de fixació dels preus que ha estat criticat per les mateixes companyies, únic indici de la seua bondat.
- La transferència de renda del Treball (les persones treballadores de tota mena, asalariats o no) al Capital (significativament la Banca i les grans corporacions) que ve tenint lloc des de finals dels anys 70 del segle XX s’ha accel·lerat amb l’excusa de la crisi. Això fa d’aquesta crisi una crisi sistèmica i no conjuntural, de mer ajustament. És a dir, els rics són molt més rics i les persones treballadores molt més pobres.
- El Govern espanyol ha mantingut les reformes liberalitzadores i privatitzadores dels serveis públics en 2014: defensa de la reforma laboral de 2012; manteniment en nivells ínfims de les ajudes a la dependència; aprovació de la LOMCE; manteniment de la política de privatització de la Sanitat, etc..
- L’ajornament de l’edat de jubilació impedeix la incorporació de les persones jóvens al món laboral i provoca una disminució en les pensions dels i les noves jubilades. A més, el govern obliga les persones aturades de llarga durada a la jubilació anticipada als 61 anys, amb una disminució d’entre el 18 i el 22% de la pensió. És una mesura manipuladora i electoralista, que pretén reduir les dades de l’atur, convertint més de 450.000 persones aturades en pensionistes.
- Pel que fa a l’augment de la repressió i les retallades en els drets fonamentals i les llibertats públiques, el PP ha aprovat finalment la Llei de Seguretat Ciutadana, més ben coneguda com a Llei Mordassa. Hem acabat l’any com el vam començar. Amb manifestacions contra la repressió. El 7 de gener se celebrava un judici contra el company de STEPV i portaveu d’Intersindical Valenciana, Vicent Maurí, per alteració de l’ordre públic en una concentració en juliol de 2013, en el qual el mateix fiscal va proposar l’absolució perquè en el judici es va demostrar la falsetat d’aquestes acusacions, cosa que finalment va decretar la jutgessa. El passat 20 de desembre, se celebraven manifestacions a tot l’estat contra l’aprovació del projecte de reforma de la Llei mordassa. Una llei que pretén retallar el dret a manifestar-se i criminalitzar les organitzacions convocants i frenar així les mobilitzacions contra les polítiques de retallades que s’han multiplicat aquests darrers anys.
Recentment, el PP i el PSOE han signat un acord antiterrorista que inclou el que anomenen Prisió Permanent Revisable que no és sinó una forma d’emmascarar la cadena perpètua. Malgrat la reserva del PSOE al respecte, Intersindical creu que és una greu errada política i que es mostra absolutament contrària a penes d’aquest caire. Aposta per la no aprovació d’aquesta mesura i així ho reclamarà als pertits que concórreguen a les eleccions generals.
A més, s’ha reformat, per la via de la llei d’acompanyament als pressuposts, el Codi Penal. Una reforma exprés que ha passat desapercebuda, malgrat la importància que té el dret penal per a les societats democràtiques. Resta pendent, pèrò molt avançada, la Llei de Seguretat Privada; totes elles destinades a eliminar garanties processals, en eliminar les faltes, jutjades per un jutge o jutgessa, i transformades en delicte –amb una major pena- o en infraccions d’ordre públic, en què la Policia és jutge i part i on s’inverteix la càrrega de la prova.
En aquest context, la retirada de la projectada reforma de la llei de l’Avortament li ha suposat al partit del govern una crisi interna. La retirada ha estat conseqüència de la mobilització social i li ha mostrat al PP un dels límits que la ciutadania no està disposada a deixar-se arrabassar. Continuem reivindicant l'avortament lliure com una decisió de les dones, reclamant el dret a decidir sobre els seus cossos. No obstant açò, fem també nostre el triomf del feminisme amb la retirada de l'avantprojecte i la dimissió del ministre.
Acabem l'any igual que comencem el nou: denunciant els assassinats masclistes. Reclamant més atenció, recursos, assistència. Denunciant les retallades en matèria de prevenció i ajuda en violència de gènere, unes retallades que han arribat fins al 30%. Exigint del govern un compromís real contra la violència masclista, que siga considerada com a terrorisme, que siga una qüestió d'estat.
I també exercint la solidarita tamb la repressió i empresonament de les dones a El Salvador per haver avortat, contra la brutalitat del segrest per Boko Haram de les xiquetes nigerianes o amb els milions de dones i xiquetes del món que són traficades, venudes per a l'anomenat mercat del sexe.
- El Govern de Rajoy va aconseguir aprovar finalment la reforma de l’Administració local que va just en sentit contrari del que el Sindicat ha propugnat en els seus congressos . La reforma allunya els serveis públics de la ciutadania, tot eliminant competències d’ajuntaments i prohibint-los que exercesquen competències que signifiquen l’assegurament de polítiques socials, sanitat, educació i especialment serveis socials i atenció a les persones dependents i en risc d’exclusió.

La situació al País Valencià
Al País Valencià, aquest any ha estat baldiu per a la política de la Generalitat. Si fa un any dèiem que el Govern de la Generalitat mostrava signes inequívocs d’esgotament, la realitat ha confirmat que 2014 ha estat un any de decadència i desfondament. Fabra ha continuat caiguent, no solament en les opinions de valencianes i valencians, sinó també al PP estatal, de forma que l’únic objectiu de la seua actuació en els darrers mesos ha estat aconseguir la nominació com a candidat a la Generalitat, cosa que tampoc no ha aconseguit.
A hores d’ara, parlar d’un repartiment més just del finançament autonòmic (País Valencià, Illes Balears i Múrcia), amb el PP en el govern, és política-ficció. Un any passat amb molta retòrica i poca política. Un any en què hauria d’haver-se posat en marxa la reforma del finançament, segons la pròpia llei pactada entre el PP i el PSOE, que s’ha incumplit sense que trontollen les estructures de l’Estat.
Pel que fa a la política valenciana, el Consell ha anat esborrant-se públicament, sense idees, només amb ocurrències, que malauradament han trobat eco entre algunes organitzacions sindicals. Un Consell dividit, amb lluites soterrades, espionatge i denúncies penals incloses –cas del talp del Palau-, entre els integrants de la cúpula popular.
Un partit que ha emparat la corrupció: fins finals de 2014 albergava en el grup parlamentari diputats i diputades imputades per delictes relacionats amb la corrupció política. Que Fabra traga pit ara, diguent que té un grup parlamentari net de corruptes és un sarcasme, quan no ha estat capaç de fer neteja quan tocava.
Les dificultats pressupostàries, que ofeguen els serveis públics i que han estat constants durant aquesta legislatura, s’han pogut superar amb l’ajuda estatal, que s’ha concretat per a 2015 amb els interessos al 0% del FLA.
Al País Valencià, de 2012 a 2014 el nombre de persones empleades públiques ha disminuit en més de 9.000. Això repercuteix directament en la qualitat dels serveis públics, i en l’estat del benestar que tant ens preocupa.
A la Sanitat s’ha continuat la política privatitzadora, tot i que s’ha afermat l’aturada en la posada en marxa de noves infraestructures sanitàries, més per problemes de finançament i d’inversos interessats que per convicció.
A l’Ensenyament, les ocurrències s’han concretat en qüestions com la consulta a pares i mares sobre el model lingüístic del centre, que manipula la participació de la ciutadania en la gestió pública per a atacar l’escola en valencià. Altres ocurrències, com el desgavell de l’avançament del curs, una decisió sense cap fonament pedagògic ni organitzatiu, que va provocar el caos en els centres educatius; la implantació de la jornada contínua, en canvi, no ha estat possible, ja que la conselleria no aconsegueix posar damunt la taula el procediment per fer-ho.
Respecte a l’acord contra el professorat interí de 3 d’abril de 2013, signat per l’Administració i els sindicats CCOO, FETE-UGT, CSIF i ANPE, ha condemnat a l’atur a milers de treballadores i treballadors de l’ensenyament amb molta experiència docent. Aquest acord suposa aplicar al professorat interí la reforma laboral del PP, que va ser rebutjada a nivell general pels sindicats CCOO i UGT. Les raons que utilitzaren aquests sindicats per rebutjar la reforma laboral són vàlides per rebutjar l’acord de professorat interí. En definitiva, no és raonable tirar a persones amb drets i experiències i canviar-la per persones amb menys experiència, amb pitjors condicions laborals i amb menys drets.
La política de desmantellament de l’escola pública i en valencià que va iniciar la Conselleria d’Educació fa uns anys aprofitant la situació de crisi, va provocar el tancament d’escoles senceres, la condemna a un futur tancament d’altres, o la retallada de línies en valencià.
En desembre de 2013 es publicava en el BOE la nova llei educativa, la LOMQE. Una llei precedida d’intenses mobilitzacions i vagues de la comunitat educativa durant la seua tramitació i aprovada amb els únics vots del PP, la qual cosa indica l’aïllament del govern espanyol en la defensa d’aquesta llei, que no vol ningú.
El govern de la Generalitat Valenciana està incomplint sistemàticament la Llei d’Autonomia Personal. Les Plataformes de la Dependència –en les que participa Intersindical- han denunciat la inacció del Consell per acabar la greu situació de totes les persones vinculades al sector d’atenció a la Dependència i Discapacitat, professionals, famílies i afectades. Així mateix, han estat mobilitzant-se i manifestant-se, sense que el PP haja reaccionat davant aquesta problemàtica.
Després que en 2013 es dugueren a terme diversos ERO al sector públic, 2014 hauria d’haver estat l’any de consolidació dels nous ens de dret públic: IVACE, Culturarts, EIGE. Tanmateix, la falta de visió de quin ha de ser el paper de la Generalitat en els diferents sectors que toquen aquests organismes i de quina manera s’ha d’organitzar la seua actuació, fa que el futur d’aquests ens haja de ser repensat pel govern de la Generalitat que conformen les properes eleccions.
RTVV ha cumplit un any tancat. Intersindical Valenciana va signar l’ERO d’extinció, ja que es va valorar per l’assemblea de persones afiliades, primer, i després per l’assemblea de treballadores i treballadors, que així s’havia de fer. Els nostres companys i companyes van treballar per obtindre les millors condicions possibles per a les persones acomiadades, cosa que es va aconseguir. Es va tancar, per tant, la qüestió laboral, però quedava la vessant política: el tancament de RTVV deixava el País Valencià com a única comunitat autònoma amb llengua pròpia sense servei de ràdio i televisió públiques. Per això, el comité d’empresa de RTVV –encara en funcionament- va impulsar i Intersindical Valenciana i altres organitzacions sindicals, culturals i polítiques van recolzar una iniciativa legislativa popular (ILP) que va a conseguir prop de 100.000 signatures. El PP valencià, amb una actuació manipuladora com poques vegades s’ha vist en democràcia, va pervertir completament el sentit de la ILP mitjançant les esmenes que hi ha introduït, de forma que ha aprovat en solitari una llei que, entre d’altres coses, relega el valencià com a llengua de la RTV o introdueix la gestió privada de parts de la programació i dels serveis que s’hi hagen de prestar.


L’Àrea Pública de la Generalitat
La signatura de l’acord de 27 de desembre de 2012, que repartia 55 permisos sindicals (alliberaments) entre els cinc sindicats de la Mesa General de Negociació de la Generalitat va suposar, vist en perspectiva, un punt d’inflexió en l’acció sindical conjunta que fins llavor s’havia desenvolupat. Intersindical Valenciana, després de consultar el personal, va decidir no signar-lo, i això no va agradar gens a les organitzacions que havien decidit signar-lo i beneficiar-se de 46 alliberaments. Els 9 alliberaments corresponents a Intersindical es van quedar sense utilitzar.
L’any 2013 havia de significar la finalització de la vigència de l’anomenat decret Vela, de retallades en la Funció Pública, en les condicions de treball (retribució dels dies de baixa, plans de pensions, ajudes socials...), i particularment de les retribucions: el 50% de la carrera professional del personal sanitari; el 50% dels sexennis del personal docent; enviament a l’atur durant l’estiu del personal interí docent, i una retallada del 33% de la jornada i salari del personal interí, així com el manteniment de la retallada d’un 100% sobre la carrera professional del personal de l’Administració de la Generalitat. Es va dictar el gener del 2012 i els seus efectes arribaven, en principi, al desembre del 2013.
Les desavinences sindicals continuaren: Intersindical Valenciana es negava a acudir a reunions bilaterals amb l’Administració, o abandonava en solitari la farsa de Mesa General d’1 d’octubre de 2013, quan ja hi havia rumors que es pretenia perllongar el decret Vela. Accions que tampoc no va agradar gens a la resta de sindicats.
El conseller Moragues, d’Hisenda i Administració Pública, va aconseguir que quatre sindicats de la Mesa General signaren l’Acord de 23 d’octubre de 2013, que el Sindicat considera de retallades, perquè significava perllongar el decret Vela en 2014 i 2015: no recupera res quant a condicions laborals, tampoc per al personal de la Generalitat en 2014, i una promesa de carrera al 33% en 2015, incomplida després, ja que es va reduir en un 23% en 2015 i en un 33% en 2016; recuperació de només un 25% de la carrera i el desenvolupament professionals sanitari i dels sexennis docents. L’únic punt positiu va ser que el personal interí de la Generalitat va recuperar la situació anterior pel que fa a jornada i salari.
La part pitjor era la de la clàusula de pau social que deia:
“Las organizaciones sindicales firmantes se comprometen a agotar los cauces de negociación e interlocución con la Administración antes de adoptar medidas de conflicto o movilizaciones de cualquier tipo, durante el periodo de vigencia del presente acuerdo y referidas a las materias definidas en el mismo. Asimismo y, sin perjuicio de lo previsto en la normativa específica, se comprometen a comunicar a la Administración con una antelación mínima de 72 horas cualquier convocatoria o acto de movilización o reivindicación de tipo colectivo.”
Com deia Raimon:
“De vegades la pau / tanca les boques / i lliga les mans, / només et deixa les cames per fugir.”
L’oposició d’Intersindical a l’acord enfurismà els nostres antics companys de viatge. Per a trencar es van utilitzar com a excusa uns incidents després de la Mesa Sectorial d’Ensenyament, en què tots els sindicats excepte STEPV van signar un acord sobre personal interí docent que empitjorava l’accés a les borses de treball i atacava l’estabilitat en l’ocupació. Incidents que no van ser incitats ni provocats per STEPV, que va desautoritzar actuacions antisindicals i va protegir companyes i companyes d’altres sindicats.
Tanmateix, va ser l’excusa que necessitaven per a trencar amb Intersindical sense que se’n notara la causa real: la postura davant els esdeveniments ja no era comuna; Intersindical es mantenia ferma enfront de la política de retallades, però els altres evolucionaren a posicions més pactistes.
No ha ajudat la negativa d’Intersindical a signar l’Acord de 14 de març de 2014, de la Mesa Sectorial de la Funció Pública. El Sindicat va signar l’acord de 20 de febrer de 2008, que establia el seu reconeixement des de 2010. En el decret de carrera hi ha la instauració del sistema de carrera professional, que és positiu; però, sense cap motiu legal ni justificació acceptable, castiga les persones que han promocionat a un altre grup i hi deixa fora el personal interí i temporal.
Finalment, Intersindical també va rebutjar signar l’Acord de 9 de juny de 2014, de la Mesa General de Negociació sobre l’abonament dels dies meritats de la paga extraordinària del desembre del 2012. Aquest estava motivat per diverses sentències guanyades pels nostres serveis jurídics. La Generalitat hauria d’haver pagat d’ofici de manera immediata. Malauradament, la part de l’acord que afecta el personal de Justícia ha estat incomplit flagrantment, amb excuses legals falses de mal pagador.
El problema, ara i sempre, és Intersindical. Cal matar el missatger, cal desacreditar qui diu que l’emperador està nuet. Intersindical Valenciana molesta perquè confronta els altres sindicats amb un espill i no els agrada el que veuen. Correus electrònics, revistes, pamflets i assemblees que critiquen les nostres postures han farcit l’activitat d’aquests sindicats durant 2014.
No es tracta que Intersindical no volia, sinó que no podia signar eixos acords:
No podia perquè les assemblees de persones afiliades i del personal afectat havien dit que no se signara. No podia perquè hi ha acords que suposen acceptar les retallades en les condicions de treball que han imposat els governs del PP.
Tampoc podia signar acords que aparentment suponse guanys, com el de la carrera professional de l’Administració de la Generalitat, perquè volem continuar mirar a la cara les companyes i companys que van a veure que es castiga el seu esforç en promocionar o les companyes i companys interins, i dir-los que nosaltres no els hem traït.

Què hem fet i què cal fer
Intersindical Valenciana , com sempre, s’ha oposat a les polítiques neoliberals, privatitzadores i de retallades dels serveis públics. La participació central de la nostra organització en les Marxes de la Dignitat del 22 de març, i les actuaciones que s’han derivat d’aquella mobilització, en són la millor mostra.
- Som referent per a diversos moviments socials, com ara la PAH, que es reuneix habitualment a la nostra seu nacional.
- Som referent en diversos moviments unitaris, com ara la Cimera Social, Totes Juntes, Plataforma de la Dependència, Plataforma per l’Escola Pública, Coordinadora Feminista de València i Plataforma Feminista d’Alacant, entre d’altres.
- Hem estat essencials en grans mobilitzacions, com les ja esmentades Marxes de la Dignitat.
Tot i els problemes que les dinàmiques internes d’aquestes plataformes unitàries, Intersindical Valenciana aposta per continuar treballant en la línia d’oposició frontal a les polítiques austericides i de retallades de drets.

Línies generals d’actuació sindical per a 2015
El Secretariat no troba motiu per a variar les línies generals d’actuació sindical descrites, que entén com a desenvolupament dels eixos programàtics aprovats en els congressos d’Intersindical. Línies que, a l’hora de posar-les en marxa, com diuen els nostres estatuts, s’han d’intentar treballar des de la unitat de les treballadores i els treballadors. Política continuïsta pel que fa a l’actuació pròpia, però que, com dèiem l’any passat, d’arribar a posar-se en marxa des del poder polític i institucional, suposaria un canvi fonamental de rumb en matèria econòmica, social, de drets laborals i civils i de repartiment de la riquesa.
Per a 2015, es concretaria en:
− Oposar-se a les polítiques contràries als serveis públics, concretament totes aquelles que impliquen privatitzacions de serveis. Això implica atacar-les des de tots els punts de vista: sindical, polític, social i judicial. Cal asegurar serveis públics gratuïts, de qualitat i universals: sanitat, ensenyament, dependència, assistència social, prevenció i ajuda violència de gènere, justícia, etc.
− Reformar radicalment la legislació laboral, doncs aquesta que hi ha actualment no satisfà les necessitats del món del Treball. Això inclou també el sistema de pensions, que s’ha de repensar, sí, però per a assegurar el seu caràcter públic, sostenible i universal. Cal incrementar les quanties de les pensions no contributives, que reben majoritàriament les dones, per haver abandonat el mercat de treball per a encarregar-se del treball domèstic i de cura de familiars.
− Acabar amb la discriminació salarial horitzontal i vertical i la precarietat laboral de les dones, que ha augmentat amb l’aplicació de les reformes i l’augment de l’atur. Reivindicar els permisos per naixement o adopció iguals, intransferibles i remunerats al 100% per a tots dos progenitors, el foment de l'educació en la coresponsabilitat i la creació d’una xarxa pública d'escoles infantils i de centres de dia.
− La salut en el treball és un puntal estratègic en les reivindicacions d'Intersindical. Una bona política de prevenció laboral i la formació bàsica en eixa matèria, redunda en el benestar laboral dels treballadors i treballadores, per la qual cosa el rendiment i la satisfacció augmenta. Açò és particularment important en aquests temps, quan, a través d'una política de retallades de drets laborals, s'ha aconseguit que s'acomode en la consciència col·lectiva la idea de l'empresariat que és imposible invertir en prevenció de riscos, amb l'excusa de la crisi econòmica.
− Cal exigir la dotació de més recursos i personal per a corregir la problemática endèmica del treball submergit.
− Reivindicar polítiques actives d’ocupació que abarquen, com a mínim, la reindustralització i el recolzament dels sectors tradicionals; la potenciació de l’ocupació estable i de qualitat, així com la inversió en R+D+i.
− Exigir la reforma dels serveis públics d’ocupació. S’han de recuperar els serveis privatitzats, per a garantitzar la igualtat d’oportunitats en la societat.
− Reivindicar la coordinació de la formació professional reglada amb les necessitats laborals, articulant un sistema que interrelacione el món laboral i la formació. Coordinació eficient entre la formació reglada i els cursos de reciclatge professional.
− Cal canviar radicalment de política econòmica. Continuar treballant al si de les Marxes de la Dignitat.
− En l’àmbit de la Mesa General, cal treballar per fer desaparèixer els efectes de les retallades a les condicions laborals del personal públic: Decret Vela, Decret Vela 2.0 (o Decret Moragues) i Decret Rajoy.
− Tres quarts del mateix cal dir del sector públic valencià; sense un canvi de govern que supose una reestructuració radical, aquestes empreses i ens van a estar navegant entre la indefinició legal i l’amenaça de desaparició per manca de pressupost, sense que el actual govern siga capaç d’articular un projecte de futur.
− Oposició i resistència a la posada en marxa de la llei d’Administració Local del PP. Treball unitari –si es deixen les altres organitzacions- per un consens per uns serveis públics propers a la ciutadania, sostenibles, de qualitat i prestats directament per les administracions públiques.
− Quant a la solidaritat amb altres treballadores i treballadors, continuarem donant suport a les lluites d’empreses, grans i menudes, que així ens ho demanen.
− Treballar per acabar amb la discriminació de gènere en tots els àmbits de la vida pública i privada; per la retirada de la LOMQE, que no fomenta la convivència entre sexes ni la coeducació com a model educatiu basat en el respecte a la diversitat; per l’eradicació de l'explotació sexual de xiquetes i dones, la col·laboració internacional per a la persecució de les màfies i proxenetes i la protecció, reparació i assistència a les víctimes
− Lluitar pel reconeixement del terrorisme masclista com a qüestió d'Estat.
− Continuarem lluitant per l’avortament lliure, gratuït, segur i dins del sistema de la sanitat pública, i l’educació afectivosexual basada en el respecte a la diversitat.
− Exercir la representació sòcio-política de les treballadores i els treballadors. S’ha d’assegurar que la nostra veu ha de ser escoltada en tots els àmbits i fòrums, inclosos els mitjans de comunicació de masses i les xarxes socials.