Ahir, avui, sempre, Escola en Valencià

Ara mateix, quan el poder judicial i polític sembla superpoblat d’eminències sanitàries, reconeguts lingüistes i reputadíssims pedagogs i pedagogues dedicats en cor i ànima a aplaudir misèries, defensar la nostra escola i la nostra llengua constitueix un imperatiu moral irrenunciable.

Quan era una criatura i vaig començar a anar a l’escola, tot just en arribar, ja des del primer dia, em van furtar dues coses: la mà esquerra i la llengua màgica amb la qual la meua iaia m’havia bressolat, fet pessigolles i acaronat des de molt abans de l’horitzó dels meus records.

Potser, aquest primer drama escolar ha estat la llavor motivacional del meu interès per la recuperació de la llengua pròpia del poble valencià i la seua implantació vehicular a l’escola. Però no sols per la situació de disglòssia que patim a la nostra terra i la injusta i injustificable desigualtat de drets lingüístics que provoca, que també, sinó pel paper transcendental de la competència comunicativa i lingüística com a element determinant en el procés de desenvolupament de la resta de competències: saber pensar, saber aprendre, saber fer, saber conviure i saber ser.

Ras i curt, el pal de paller de la meua intervenció pedagògica en el primer cicle d’educació infantil durant quasi tres dècades ha estat la convicció plena que la competència comunicativa és subjacent a tot el desenvolupament personal i curricular i a l’adquisició de totes les competències que ha d’assolir l’alumnat.

D’altra banda, davant la profunda transformació que està produint-se cap a una societat més diversa i més plural, malgrat totes les resistències interessades i les tronades involutives, l’educació plurilingüe i intercultural ha d’ocupar un espai central com a motor d’una reflexió necessària i un canvi de concepcions, individuals i col·lectives, sobre l’ensenyament i l’aprenentatge.

Amb aquestes dues conviccions esmentades als paràgrafs anteriors, per una senzilla raó de coherència, crec fermament que cal apostar per la immersió lingüística com a mecanisme inicial de transformació cap a un sistema educatiu que garantisca la competència lingüística plena en les dues llengües oficials del País Valencià.

En aquest sentit, cal recordar les paraules de Lambert, W. (1981): “En aquella comunitat en què hi ha desig estès i conscient d’aconseguir una societat bilingüe o multilingüe, cal donar prioritat en els inicis de l’escolaritat a la llengua o llengües que tenen menys possibilitat de desenvolupar-se” i també les d’Arnau, J.(2003):  “El Programa d’Immersió és el projecte educatiu més eficaç per fer ciutadans competents en dues llengües” .
D’altra banda, sobre l’emoció i la potència pedagògica d’incorporar al primer cicle d’infantil una llengua diferent a la materna com a llengua vehicular de l’escola no trobe millor manera d’explicar-ho que amb les paraules de Titone, R. : : «Què vol dir a aquesta edat aprendre un segon idioma, sinó viure per segona vegada l’experiència de l’adquisició d’un instrument de comunicació de la forma més semblant possible a la manera natural en què va ser adquirida la primera llengua».

Per refermar aquesta convicció personal, faré referència a un estudi recent de la Universitat de Georgetown a Washington, el qual associa el coneixement i l’ús de diverses llengües al desenvolupament de àrees específiques del cervell i, a més, contribueix a la millora d’altres habilitats cognitives.

Vull citar també les conclusions de l’Hospital Sant Joan de Déu: “En el procés d’adquisició del llenguatge intervenen diferents processos cognitius: des de la memòria declarativa o explícita per a la rememoració d’activitats viscudes, vocabulari o normes gramaticals, fins a la memòria de procediment o procedimental encarregada de la programació dels músculs per a la correcta pronunciació i accent”.(FAROS Hospital Sant Joan de Déu, 2015)
D’altra banda, pel que fa al debat sobre el primer cicle d’educació infantil com el millor moment per a iniciar l’aprenentatge d’una llengua diferent a la materna, mai no he deixat de defensar la hipòtesi que créixer amb diverses llengües és la manera més fàcil i més ràpida d’aprendre una segona llengua, puix aquest procés es desenvolupa de forma natural i en paral·lel amb l’adquisició de la llengua materna.

Cal tenir en compte, però,  la realitat concreta en que s’ha de cimentar aquesta intervenció educativa i, per això, considerar la situació  del Primer Cicle d’Educació Infantil al nostre país, amb el grup edat (ja no l’Etapa, ni tan sols el Cicle) com a principal referent curricular, una xarxa pública purament testimonial, ràtios del segle dinou i una explotació laboral històricament enquistada del personal tècnic. Dit això,  contrastada sobradament la situació de minoració del valencià, amb una presència residual a l’àmbit social i no sent la llengua materna de la immensa majoria del nostre alumnat, no sols resulta molt oportuna una actuació orientada al descobriment d’una segona llengua, sinó que constitueix un objectiu pedagògic d’enorme valor, transcendència i projecció com a dotació instrumental per a tot el procés d’escolarització. I també per a la vida.

Fer-ho des del mateix inici de l’escolarització, en el primer cicle d’educació infantil, constitueix una decisió estratègica per a aprofitar i rendibilitzar les mateixes estratègies i processos que les xiquetes i xiquets estan fent servir per a adquirir la llengua materna -un procés plenament vigent en el moment evolutiu al qual es proposa intervindre-.

Pel que fa a la metodologia defensada, immersió lingüística, pretén reproduir de la manera més fidel possible la dinàmica situacional d’aprenentatge de la llengua materna i, al mateix temps, dotar aquesta nova llengua a descobrir del valor afegit que comporta la seua validesa com a codi de comunicació en un univers relacional específic: l’escola. 

Aquest valor social afegit, des d’un enfocament sociocultural Vigostkià, a més de les possibilitats d’interacció educativa que ofereix, constitueix, en la meua opinió, el millor instrument per a nodrir el nostre alumnat d’una potent dotació instrumental que els va a reportar enormes beneficis no sol durant tot el procés d’escolarització, sinó al llarg de tota la seua vida.

En aquest sentit, no puc deixar de recordar les paraules de Flora Lewis en l’ONU: “Aprendre una altra llengua no sols és aprendre diferents paraules per a nomenar les mateixes coses, sinó aprendre una altra manera de pensar sobre les coses” (Lewis, 2000).

Per acabar, cal fer un pensament sobre la transcendència educativa, política i social de retornar al nostre alumnat la llengua del seu poble. I dic retornar perquè no vull obviar, ni oblidar, que sistemàticament i intencionada, ens l’han furtada. Per a fer-ho, aprofitaré  les conclusions de l’Hospital Sant Joan de Déu sobre els beneficis del multilingüisme:

  • “El multilingüisme s’ha demostrat que ajuda a desenvolupar habilitats de lectura i escriptura superiors, així com facilita el posterior aprenentatge de llengües amb similituds en el ritme, l’entonació o les estructures gramaticals entre d’altres aspectes.
  • Adquirir el coneixement de llengües estrangeres, contribueix al coneixement de la diversitat cultural, facilita l’adaptabilitat social i també s’ha conegut que repercuteix favorablement en l’autoestima i l’autoconfiança.
  • Quan abans s’incorpori l’aprenentatge d’un idioma estranger, més gran serà la possibilitat d’adquirir un nivell alt de competència en el mateix. En aquest sentit, podem afirmar que a llarg termini afavoreix l’accés al coneixement i en l’edat adulta a possibles millors opcions laborals.
  • El coneixement d’un idioma estranger aporta avantatges a llarg termini en la salut mental de la persona. Segons un estudi d’Ellen Bialystok (2009) professora de la York University (Canadà), parlar dos idiomes pot arribar a retardar en cinc anys el diagnòstic de problemes de demència. Si els idiomes que coneixem en són tres, aquest valor arriba a una mitjana de 6,4 anys.”

Com a conclusió, personalment, no puc deixar de creure que defensar l’escola en valencià és una forma d’agrair a l’escola tot el que em va donar i alhora perdonar tot el que em va furtar, o negar, des del primer dia.

I com no, també, la meua contribució a la reivindicació i reparació dels drets lingüístics del nostre alumnat. I del nostre poble.