A les dures i les madures

Homes islandesos de permís per paternitat, per Þorgerður Einarsdóttir ([url=http://stasweb.intersindical.org/docs/A_les_dures_i_les_madures_-_versi%C3%B3_comprimida.pdf]http://stasweb.intersindical.org/docs/A_les_dures_i_les_madures_-_versi%C3%B3_comprimida.pdf[/url])

25 / 05 / 2015 | Intersindical


PODEU DESCARREGAR-VOS EL PDF AMB EL LLIBRE "A LES DURES I LES MADURES" EN L'ENLLAÇ QUE HI HA AL FINAL DE L'ARTICLE

Com Islàndia ha esdevingut el país més corresponsable: Fa dues dècades els pares islandesos, com els espanyols, no tenien permís per naixement o adopció d'una criatura. Les mares, en canvi, tenien 6 mesos. Ja feia temps que les dones s'havien incorporat massivament al mercat de treball, però la Seguretat Social seguia mantenint la vella normativa. Sembla que al ‘Legislador’ no se li havia ocorregut que els homes pogueren estar implicats en la cura dels seus bebès. 

D'altra banda, també feia molt de temps que Islàndia es batia contra les diferències salarials entre homes i dones i contra la segregació del mercat de treball. Però tampoc ningú semblava adonar-se d'aquest petit detall que les empreses sí tenen ben en compte a l'hora de la contractació i/o de la promoció laboral: mentre que un pare s'absentaria dos dies, una mare segurament s'absentaria del seu lloc de treball sis mesos. I, una vegada establits els rols en la parella amb aquest començament tan desigual, probablement seria la mare la que perllongaria la seua absència amb vacances i excedències fins a trobar una plaça d'educació infantil, la qual cosa a Islàndia és francament difícil per sota de l'any d'edat de la criatura. I també seria la mare la que se n’ocuparia de la logística familiar. El pare, en canvi, estaria exempt d'aquestes obligacions i, per tant, més disponible per a l'empresa. 

En 1996, un grup de persones van pensar: potser si es concedeix un permís als homes, ells també puguen cuidar i en gaudisquen; potser a les dones els agrade deixar al bebè en mans del seu pare per a poder tornar tranquil·les als seus llocs de treball després del seu permís; potser els o les caps celebren que elles puguen incorporar-se abans i sense estrès; potser siga convenient per a les criatures facilitar la creació del vincle afectiu amb els seus papàs. 

Aquestes persones comptaven amb l'experiència prèvia de països com Suècia, on els pares gaudien d'un mes de permís intransferible i be pagat des de 1994. Aquest ‘mes del papà’ era tot un èxit, tant perquè els pares se'l prenien majoritàriament com quant a popularitat. Però les experiències són difícils de transmetre, i més quan contradiuen la ideologia patriarcal dominant i l'única experiència viscuda. Així que van pensar que, realitzant-lo a nivell experimental, tota la ciutadania podria palpar la seua possibilitat i els seus avantatges; convencent-se així de la conveniència d'estendre als homes un dret laboral bàsic i una prestació contributiva que es guanyen amb les seues cotitzacions. 

L'experiment pilot va consistir simplement a concedir tres mesos de permís a un nombre limitat de pares d'una mostra seleccionada i observar els resultats. Es va realitzar en 1997 gràcies a un equip interdisciplinari i interinstitucional, dirigit per Borgerdi Einasdótir des de la Universitat d'Islàndia i per Hildur Jonsdottir des de l'Ajuntament de Reykjavík, on es va dur a terme i entre els empleats homes del qual es van seleccionar els participants. El seu èxit, difusió i popularitat van ser tals que, segons l'opinió de moltes persones islandeses, va possibilitar la reforma dels permisos que Islàndia va escometre en 2000. De fet, en aquesta reforma es va calcar el model de l'experiment: 3 mesos de permís intransferible i ben pagat per als pares.
La reforma de 2000 va convertir Islàndia en el país amb els permisos parentals més igualitaris del món, amb 3 mesos intransferibles per a cada progenitor o progenitora i 3 transferibles (3/3/3). 

L'efecte pràctic va ser que, des de llavors, els pares solen prendre's tres mesos i les mares sis (a Islàndia, com a tot arreu, els homes es prenen majoritàriament els permisos intransferibles i ben pagats; i no es prenen els que no estan ben pagats ni els que poden transferir a les mares 
per molt ben pagats que estiguen). 

La reforma de l'any 2000 va ser tan bé acollida per la ciutadania que al desembre de 2012, i encara en plena crisi, Islàndia aborda una altra reforma encara més radical: el permís intransferible de cada progenitor o progenitora s’augmenta de 3 a 5 mesos, deixant uns altres 2 mesos transferibles (5/5/2). Aquesta reforma es durà a terme progressivament segons el calendari següent: 

2013 2014 2015 2016
Mare 
intransferible 3 3,5 4 5
Pare 
intransferible 3 3,5 4 5
Transferible 3 3 3 2
Total 9 10 11 12

Alhora, la Llei preveu que en dos anys es revertiran les retallades imposades en els moments més durs del crack financer de 2008 (la remuneració del permís havia baixat, per als salaris alts, des del 80% fins al 75% del sou; i el maxim s'havia reduït de 480.000 corones islandeses a 300.000 corones, la qual cosa va suposar passar del 4% de pares afectats pel maxim al 50%). El límit temporal per al gaudi del permís, que amb les retallades s'havia augmentat de 18 mesos d'edat de la criatura a 36 mesos, es redueix ara a 24 mesos .
Quins efectes podem esperar d'aquesta reforma? Abans de les retallades usaven el permís el 90% dels pares, i en total es prenien un 33% del nombre total de dies concedits a pares i mares (el que correspon justament al fet que la part intransferible i ben pagada dels homes era un terç del total). Les retallades, com estava previst, van tenir un efecte negatiu en aquestes xifres. 

Ara, basant-nos en l'experiència, podem predir que una àmplia majoria dels pares es prendrà cinc mesos de permís. Les dones, per la seua banda, previsiblement es prendran set mesos. S'haguera aconseguit una situació més igualitària si la Llei haguera establit sis mesos de permís intransferible per a cada progenitor/a (6/6) tal com proposava la PLENT , però no cap el menor dubte que amb aquesta reforma Islàndia ‘ha posat una pica en Flandes’. 

Així Islàndia, un país que fa tan sols quinze anys no considerava els homes com a pares amb capacitat de cuidar, ha sobrepassat els altres països nòrdics a pesar que aquests tenien una llarga experiència de reformes i debats entorn del tema. Quins són les claus d'aquest sorprenent èxit? Quines conseqüències podem extraure del cas islandès? 


El que podem aprendre del procés islandès
En primer lloc, l'èxit de l'experiment de 1997 i de la reforma de 2000 ens mostra que la ciutadania acull de molt bon grau les noves idees, si aquestes van pel camí d'ampliació de drets i de donar respostes a les seues necessitats. 

Tal com va succeir a Espanya amb el permís de paternitat, els homes es van apressar a utilitzar el seu dret i a desenvolupar unes tasques de les quals els havien cregut incapaces moltes persones, inclosos la majoria d'ells mateixos. 

Com és que Suècia no ha pogut acostar-se ni des de lluny a aquest repartiment efectiu dels permisos entre homes i dones? Molt senzill: perquè Suècia va cometre l'error d'establir una clàusula de transferibilidad en la seua reforma de 1974. Aquesta reforma deia establir permisos iguals i individuals per a cada progenitor i progenitora, eliminant el permís de maternitat i totes les altres distincions que fins llavors existien entre pares i mares. Però la inaudita (i inèdita) clausula per la qual el permís es va establir com a transferible entre progenitors i progenitores va tenir els efectes esperats: la immensa majoria dels pares li'l passa “generosament” a les mares.
La lliçó apresa del cas Suec es coneix com a ‘dependència del camí’: és molt difícil fer marxa enrere un cop establida la norma social que les mares ‘normalment’ es prenen un permís llarg (que a Suècia ha anat augmentant des dels 6 mesos en 1974 fins a superar l'any actualment). Ara Suècia, si vol la igualtat, nomes té dues possibilitats, com va més problemàtica: o bé concedeix un any a cada progenitor o progenitora, o bé fa intransferible la part transferible, la qual cosa en la pràctica suposaria ‘llevar-li’ a les mares part del temps que ara es prenen per a ‘donar-li-lo’ als pares. 

Potser individualitzar els permisos seria més fàcil del que el Parlament suec imagina, però és clar que és més difícil que si en 1974 s'hagueren concedit x mesos a cada progenitor/a sense l’invent de la transferibilitat. Així, les possibilitats d'equiparació dels permisos a Suècia són ara menors, malgrat les moltes evidències acumulades sobre la bondat dels ‘mesos del papà’ (el primer establit en 1994; dos des de 2004). Les reformes islandeses de 2000 i de 2012 tenien al seu favor aquest factor crucial: a Islàndia no hi havia ‘dependència del camí’. 

L'ensenyament per a altres països està clara: hem d'oposar-nos a tota reforma que augmente el temps efectiu dedicat per les dones, o el nombre de dones que es prenen les excedències, abans d'haver arribat a la igualtat efectiva. Per això la PPIINA s'ha oposat als successius intents d'ampliar el permís de maternitat a Espanya sense abans haver equiparat els permisos de totes les persones progenitores. És cert que la durada total actual és curta per a la criatura. Per això és urgent, i molt més fàcil, estendre el dret complet als pares. Una vegada que s'haja arribat al fet que el permís de cada progenitor i/o progenitora siga igual, intransferible i pagat al 100%, no hi hauria cap inconvenient en què aqueix permís s'augmentara tant com la societat demandara i les finances públiques pogueren permetre's, però sempre mantenint les condicions d'igualtat, intransferibilidad i 100% de remuneració per a cada persona progenitora.
En aquest sentit, hem criticat també la reforma francesa en curs. Aquesta reforma declara l'objectiu d'incitar als pares al fet que es prenguen les excedències existents, que estan pagades a taxa fixa (és a dir, la seua quantia no depèn del salari) . Per a d’això, la reforma reserva al ‘segon progenitor’ 6 mesos del màxim període que estarà disponible per a ambdós (12 mesos per la primera criatura; 36 mesos per la segona i successives).
Depenent del nivell de remuneració que finalment es determine , aquesta reforma pot augmentar el nombre de pares beneficiaris d'excedències, però més encara el nombre de mares; l'experiència ens permet afirmar que una prestació pagada a taxa fixa (que sempre és menor que la mitjana dels salaris) mai arriba a ser gaudida per la majoria dels homes. En canvi, aquesta reforma ignora que el permís de paternitat segueix sent de 2 setmanes i el de maternitat de 16, com a Espanya (i, com a Espanya, estan pagats al 100% del salari). És possible que el Parlament francès no siga 
conscient que seria senzill augmentar el temps dedicat per la majoria dels homes simplement equiparant ambdós permisos ? 


Tornant a la reforma islandesa de 2012, la segona lliçó que podem extraure d'ella és que, en plena crisi, es pot fer marxa enrere en les retallades i avançar en política social. Un exemple més, perquè la història ens ofereix molts altres: el New Deal en la Gran Depressió dels anys 1930 – 1940, que va donar lloc als sistemes de protecció social encara existents; o el cas d'Espanya, que en plena crisi dels anys 1970-1980 va posar en peus els seus sistemes de Seguretat Social i d'impostos personals (IRPF), alhora que va avançar substancialment en tots els altres camps, des de l'educació i la sanitat fins la modernització de les Administracions Públiques. L'enfocament d'Islàndia és molt esperançador per a tota la ciutadania mundial. 

Però, encara que no considerem el moment de crisi econòmica, reconeguem que l'atreviment islandès és inaudit i els seus resultats són sorprenents: qui haguera pensat que un Parlament podria aprovar per unanimitat i sense traumes una Llei per la qual la immensa majoria dels treballadors homes s'absentaran dels seus llocs de treball tant com cinc mesos cada vegada que tinguen una criatura? Qui haguera imaginat que l'empresariat islandès fora a acollir aquesta Llei sense esquinçar-se les vestidures? 


Per a comprendre aquest fenomen ens basta recordar les eloqüents declaracions de Johanna Sigardurdottir quan va ser triada Primera Ministra en plena hecatombe financera, establint que les seues prioritats serien “el desenvolupament sostenible, els drets de les dones, la igualtat i la justícia” . Els països nòrdics han demostrat que les millors garanties contra les crisis econòmiques són un estat de benestar sòlid i una societat cohesionada, amb un alt nivell de formació, que aprofite eficientment el seu capital humà i que mantinga una demografia sostenible. 

Si es fa una anàlisi racional cost-benefici per a tota la societat i fins i tot per a cada empresa en concret, les conclusions a favor de la igualtat són evidents. El que distingeix a Islàndia és que en un determinat moment històric es van donar les condicions perquè aquesta anàlisi poguera aplicar-se per sobre dels interessos immediats particulars. 


Aplicació al cas espanyol: l'experiència de la PPIINA
Els ensenyaments del cas islandès confirmen l'experiència d'altres països i, en particular, la de l’Estat espanyol. Però, a més, el nostre país reuneix condicions que ens han permès arribar a una situació molt favorable per a que, d'existir voluntat política, poguera realitzar-se una reforma dels permisos per a fer-los iguals, intransferibles i pagats al 100% (PPIINA100%), tal com proposa la PPIINA. Com en la resta dels països anomenats ‘occidentals’, les dones espanyoles s'han incorporat a l'educació i al mercat de treball amb magnífics resultats en el que d'elles/nosaltres depèn. Gràcies al moviment feminista i a la gran labor de moltes persones des de diferents àmbits (institucions, universitats), les dones tenen/tenim un nivell de representació en càrrecs públics major que la mitjana europea. Les enquestes mostren que la majoria de la ciutadania està a favor del repartiment igualitari de la cura i de les tasques domèstiques. En definitiva, la societat espanyola assumeix l'objectiu de la igualtat i, com s'ha demostrat, acull de molt bon grat els passos en aquesta direcció. 

El permís de paternitat, que es va establir en 2007 (Llei d'Igualtat), ha demostrat ser la mesura més efectiva per a la coresponsabilitat: l’utilitzen al voltant del 80% dels pares, i molts consideren que és massa curt. Malgrat això, els successius governs han paralitzat la seua extensió a 4 setmanes que la pròpia Llei d'Igualtat preveia. 

Durant quasi un decenni, la PPIINA s'ha consolidat com una Plataforma que ja agrupa a més d'un centenar d'organitzacions; a més de moltes persones que col·laboren a diferents nivells i des de diferents àmbits. A través de debats i d'accions col·lectives, hem avançat conjuntament i activat el debat social. 

Durant els primers anys el debat se centrava en la conveniència, i transcendència, que els homes pogueren tenir el mateix permís que les dones, per a així cuidar per igual i absentar-se dels seus llocs de treball per igual. 

Nosaltres mateix vam tenir dificultats a atrevir-nos a defensar públicament una cosa que avui sembla tan òbvia. Igual que les persones amb les quals ens entrevistàvem, teníem por que la ciutadania no ho acceptara. Però quan vam eixir al carrer vam veure que, tot i que la proposta resultava sorprenent, la gran majoria de les persones compartien els nostres arguments i coincidien que la reivindicació era estratègica. Si volem la igualtat efectiva, per què no ampliar el dret als pares en les mateixes condicions que ja tenen les mares? Efectivament, per sobre dels prejudicis s'alcen les aspiracions d'igualtat i les necessitats de les persones, en particular de la infància. 

A l'octubre de 2011 vam presentar públicament el nostre text complet per a una proposta de llei de reforma del sistema de permisos parentals, que havíem elaborat després de molts debats i de l’estudi de l'experiència internacional. Els cinc partits que van participar en l'acte van estar d'acord en la seua conveniència. Al juny de 2012 registrem en el Congrés la Proposició de Llei de reforma del sistema de permisos i prestacions per a la cura i atenció de menors per part dels seus progenitors en casos de naixement, adopció o acolliment, gràcies al suport del Grup Parlamentari d'Esquerra Plural i amb el suport de Geroa Bai, BNG i Esquerra Republicana de Catalunya del Grup Parlamentari Mixt. A l'octubre de 2012, a proposta del Grup Parlamentari Català (CiU), el Congrés va aprovar, per unanimitat de tots els grups parlamentaris, una Proposició No de Llei en la qual s'instava al Govern a “avançar cap a l'equiparació dels permisos de naixement, adopció i acolliment entre ambdós progenitors de manera que ambdós compten amb el mateix període personal i intransferible, eliminant les disfuncions existents en la legislació actual sobre aquest tema i, singularment evitant la subrogació de drets que han de ser individuals” 

El reconeixement unànime per part del Congrés dels Diputats que la llei actual és DISFUNCIONAL i que, per a eliminar aqueixa disfuncionalitat, cal establir els PPIINA100%, va suposar un salt qualitatiu per a la PPIINA. Efectivament, el nostre treball hi havia donat excel·lents fruits. A partir d'ací ens concentrem a desenvolupar els arguments econòmics doncs, ai!, la Proposició aprovada pel Congrés tenia el ‘però’ que l'equiparació havia de fer-se ‘quan la situació econòmica ho permeta’. 

Els arguments econòmics i les pertinents estimacions de costos per al cas espanyol estan elaborades i publicades . No obstant això, és convenient subratllar que l'objecció econòmica és molt anterior a la crisi. Des dels inicis del permís de paternitat, els governs han magnificat el cost d'aquesta partida. En la PPIINA hem anat responent a aquestes estimacions i comparant el cost de la possible equiparació amb altres polítiques que a cada moment se seguien mantenint o instaurant, moltes d'elles de dubtós efecte social i fins i tot contràries a l'equitat. Hem demostrat que la necessària partida pressupostària és comparativament minsa i que la inversió seria altament rendible. En definitiva, és qüestió de voluntat política i de comprendre que la igualtat és un arma carregada de futur. 


Oportunitat i contingut de la publicació
Aquesta publicació pretén donar a conèixer l'experiència d'Islàndia i posar-la en relació amb el cas espanyol, on creiem que es donen les condicions per a seguir el seu camí. Per a això hem reunit alguns materials elaborats per la PPIINA i la traducció del llibre publicat a Islàndia arran de l'experiment 
del que hem parlat i que va conduir a la reforma de 2000. 

A continuació d'aquesta introducció reproduïm el llibre que resumeix l'experiment pilot islandès, agraint a les autores que ens hagen permès traduir-ho i publicar-ho en espanyol (novembre de 2013) i ara en català (valencià). Al final del llibre oferim com a apèndixs la presentació del projecte de reforma legislativa elaborat per la PPIINA i presentat en el Registre del Congrés dels Diputats (el text complet es troba disponible en la nostra web ) i una breu presentació del projecte d'experiment pilot a realitzar a Espanya o la UE seguint la idea de l'experiment islandès, i per al qual solament ens falta trobar alguna institució disposada a impulsar-lo. 

Espanya està patint un atac neoliberal tan devastador que gran part de la ciutadania està sumida en l'escepticisme. Però existeixen també molts elements que ens aporten esperança i ens impulsen a seguir mantenint i desenvolupant el moviment ciutadà. La PPIINA és parteix integrant d'aquest moviment, que és de resistència però també de canvi cap a una societat equitativa i sostenible. L'eliminació de la divisió sexual del treball és una condició sine-qua-non per a aqueixa nova societat. 


Moltes persones, tot i estar d'acord amb els PPIINA100%, poden pensar que es tracta d'un assumpte menor. Amb aquesta publicació esperem convèncer-les que, per contra, la desigualtat dels permisos és un pilar bàsic en el qual s'assenta la divisió sexual del treball i, per tant, el Patriarcat. Aquesta desigualtat determina la formació dels rols en la parella, la interiorització de la desigualtat des de la infància i les percepcions per part de tota la societat sobre quin és el lloc de cada sexe. 

Naturalment, els PPIINA100% no és l'única reforma necessària, però és emblemàtica de la societat que volem. Una societat en la qual la cura estiga compartida, en la qual totes les persones siguen independents i lliures per a decidir sobre les seues pròpies vides, en la qual l'accés al treball remunerat no estiga discriminat pel sexe, en la qual hi haja condicions perquè les relacions entre les persones no s'hagen d'ajustar a idees preconcebudes sobre la diferència sexual, en la qual la infància estiga protegida. Una societat que aprofite tots els seus millors recursos i que pose les bases per a oferir a les futures generacions un món habitable i sostenible. 


Descarrega't el document adjunt