EVHa: El dret a l’enrabiada

Arriba el final de la legislatura i es temps de fer balanç en l’actual EVHA. La nul·la voluntat negociadora “del govern de les persones” les ha deixades òrfenes amb tota la problemàtica laboral heretada de l’executiu anterior. Sembla que per a aquest govern, les persones que treballen en l’EVHA no són una prioritat, tot i que el treball que desenvolupen els haja col·locat en primera línia de les polítiques socials del govern. La Llei de la Funció social de l habitatge, no ha estat motiu suficient com per a regularitzar la situació del personal gestor de les polítiques contingudes en aquesta.

14 / 03 / 2019 | Intersindical sector públic negociació conveni mobilitzacions evha concentracions



Cal reiterar que la voluntat negociadora ha sigut nul·la, tot i que embolcallada en nombroses reunions amb la representació de les treballadores i treballadors; Tanmateix, vists els resultats, no s’ha atès cap de les seues reivindicacions. El personal integrant de l’entitat ha percebut una política de fets consumats per part de l’administració de cara a la negociació, on el punt de partida no ha sigut la voluntat conciliadora de les diferències marcades pel procés de reestructuració patit per les entitats que ara conformen l’EVHA.

Malgrat la denúncia dels Convenis en l’anterior legislatura, a hores d’ara continuem amb el procés de negociació d'un nou Conveni com el que espera l’arribada dels Reis de l’Orient, sense la innocència, però, de la infantessa.

No voldríem acabar el nostre balanç amb la sensació d’haver tingut una legislatura fallida a nivell laboral però els fets no ens donen cap altra alternativa. Tot i això, hem de reconèixer que ens sobren els motius per al desencís. I no sols com a conseqüència de la paralització, per part del Consell, de la proposta d’equiparació salarial de finals del 2018, amb la tortuosa negociació de la distribució del increment del 0,2% addicional de la massa salarial; ni tampoc pel silenci administratiu davant la proposta unilateral de reclassificacions feta per la Direcció de l’Entitat, en un intent de cercar una solució intermèdia, sinó, fonamentalment, pel recent i sorprenent canvi de direcció en la negociació del Conveni, la principal novetat del qual -a més de la incorporació d’un expert extern a l’Entitat- no sols és la carència de disponibilitat pressupostària, sinó la invalidació de tota la negociació prèvia, sense determinar, però, els nous objectius marcats.

Davant aquest canvi radical d’escenari, hem de considerar tot el que s’ha fet fins ara con un temps perdut en el qual hem desaprofitat una oportunitat immillorable per a resoldre els desequilibris i desigualtats retributives generades pels procés de reestructuració del SPI promogut pel govern del PP.

Ara, sembla que ens queda molt lluny aquella proposta, sobre la base del repartiment del 0,2% addicional de massa salarial per a arribar al mínim establert en el document de negociació signat per les parts en abril de 2018.

Tanmateix, la nova Direcció de l'Entitat s’amaga darrere unes suposades, i anònimes, directrius verbals provinents de les més altes instàncies del Sector Púbic Instrumental, entretingudes durant tota la legislatura en una cacera de bruixes permanent per a escampar l’ombra d’una sospita generalitzada d’endollisme i, en qüestionar els seus orígens indignes, demonitzar de manera preventiva el conjunt de les treballadores i treballadors d’aquest espai laboral torturat durant anys, tant per l’anterior govern com per l’actual.

Ara, ens trobem a mb una nova direcció que no està disposada a assumir el cost econòmic imprescindible per a la reestructuració profunda que necessita l’entitat, sinó que ni tan sols està disposada a acceptar l’impacte econòmic mínim d’aplicar mesures socials puntuals, com ara l’equiparació dels permisos de paternitat o la supressió de les retallades retributives en les situacions d’ILT, un canon pervers sobre la salut del personal heretat de l’anterior legislatura. Amb aquesta actitud, difícilment hi ha cap recorregut per a una negociació real i de bona fe.

Malauradament, aquesta darrera Direcció de l’Entitat –i ja en van tres- ha apostat per realitzar noves contractacions, i deixar de costat la regularització de la situació de la plantilla existent, tot just el personal que ha patit les retallades, sobrecàrregues laborals, la perillositat intrínseca de determinades tasques en àrees urbanes amb un teixit social força deteriorat i vulnerable (La Coma) i carències de personal que ara, amb les noves polítiques lligades a la Funció social de l’habitatge es pretén solucionar amb borses extraordinàries d'ocupació temporal, però sense abordar amb valentia i decisió polítiques d’estabilitat del personal en l’administració pública.

Cal dir que la pretensió de dotar de seguretat jurídica els índex insuportables de temporalitat en el sector. I fer-ho a cop d’acords històrics” del la Comissió de Diàleg Social, i a força de la hiperactivitat declarativa d’una auto-designada avantguarda dels principis constitucionals d’igualtat, mèrit, capacitat i publicitat, però sense rescatar i reparar prèviament tot el mal que s’ha infligit a les treballadores i treballadores de les diferents entitats del sector, les úniques que no són en absolut culpables de la desfeta heretada, no deixa de ser un brindis al sol, o el que es pitjor, un menyspreu injustificable de la competència negociadora sobirana que correspon a la representació legal de les treballadores i treballadors constituïda en els corresponents comitès d’empresa. I per això mateix, malgrat les amenaces i pressions, té ben poc recorregut per a determinar mecanismes comuns amb l’eficiència i eficàcia suficient per a ser operatius en tot el sector.

En la recta final d’ aquest procés no hi ha hagut una voluntat real d’aproximació de postures amb la representació legal de les treballadores. Això, a més de qüestionar seriosament la bona fe negociadora, transforma la negociació en un simple formalisme ritual. O el que és el mateix, pretén disfressar de negociació el que no és més que imposició unilateral.

L'única certesa que ens queda darrere aquesta imposició és un model de negociació desequilibrat, que vulnera tant la voluntat negociadora de les treballadores i treballadors como la aplicació de qualsevol dret laboral dels que ara per ara regulen uns convenis que tot i estar denunciats, continuen vigents.
I per això, de l’única cosa que pot assumir la responsabilitat el col·lectiu de treballadores i treballadors d’EVHa, és de la ingenuïtat amb què varen confiar en la voluntat -dels actuals gestors del sector i de l’entitat- de resoldre una herència de greus desigualtats salarials i que pel que hem vist fins ara, estem condemnades i condemnats a continuar patint, ara de la mà dels qui arribaren exhibint un posat d’interès per lo públic i en l’habitatge com a dret subjectiu.

Amb tota la legislatura a l’esquena, sembla que per als nostres càrrecs polítics, l’únic dret que ens queda és el dret a l’enrabiada davant la Direcció de l’Entitat, davant la Direcció General del Sector Públic i davant la Direcció General de Pressuposts, si més no, com a recordatori que ells haurien de ser els garants del compliment de la legalitat vigent.


Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació