Mesa Sectorial: Funció Pública i la lluneta

La iaia Doloretes tenia una lluneta a la porta de sa casa en la qual seia a cosir cada vesprada mentre remenava la pena i els records. De la porta de casa estant, passejava els ulls cansats per l'univers de joc de la canalla familiar, un mapa fantàstic festonejat de fronteres imaginàries que s'estenien des de la "paraeta" de les Ramoniques a la vaqueria de la tia Jordia.

30 / 12 / 2018 | Intersindical rlts retribucions mesa sectorial condicions de treball acord d'estabilitat


"Enyore un temps que no és vingut encara
com un passat d’accelerada lluita,
de combatius balcons i d’estendards,
irat de punys, pacífic de corbelles"
Vicent Andrés Estellés

Aquesta talaia de vímet disposava d'un curiós mecanisme de retracció que, de manera imperceptible, aprofitant la il·lusió d'un xicotet impuls cap a davant, anava retrocedint a poc a poc en l'espai, i potser també en el temps, mentre la iaia recitava una llarguíssima lletania d'absències. Així, cosint, cosint, iaia i balancí viatjaven des del migdia a la porta de casa fins al bell mig del corral a boqueta de nit.

El recent allau informatiu sobre la Mesa Sectorial de Negociació de la Funció Pública, celebrada passat 21 de desembre, m'ha retornat la imatge de la iaia, sargint fronteres de sutura en una biografia permanentment vestida amb el dol del seu nom, com una al·legoria perfecta d'eixes negociacions. I potser també d'una legislatura marcada per la síndrome de Penèlope.

Si voleu el resum de la Mesa el podeu consultar clicant ací. Per a la versió expandida cal continuar llegint.


Un brindis al sol per la jornada de 35 hores
El nou decret de condicions de treball constitueix l'exemple paradigmàtic d'eixa dinàmica. Aquesta norma essencial per a la vida laboral, personal i familiar de les treballadores i treballadors al servei de l'administració del consell, la negociació de la qual ha estat insistentment reclamada durant anys, després d'una negociació exprés, no sols ha passat de llarg per algunes de les reivindicacions i aspiracions prioritàries de la plantilla, sinó que, a més, en un sorprenent viatge al passat de més d'una dècada, empitjora drets conquerits i consolidats en la norma de l'any 2006.

Així, malgrat la correcció declarativa sobre conciliació, el nou decret estableix permisos, com ara el permís per malaltia greu d'un familiar, inferiors al que gaudíem des de l'any 2006 fins a fa ben poc. Així mateix, en parlar de jornada laboral, ens hem tornat a situar en les condicions conquerides durant el període 2008-2011, ajornant, una vegada més, la reivindicació clàssica de les 35 hores setmanals. Però a més, l'experiència recent ens obliga a dubtar d'aquest brindis al sol pel fet que durant la present legislatura, amb l'excusa de combatre l'escletxa salarial, s'ha reclassificat diferents col·lectius augmentant la jornada de treball; Tanmateix, l'increment retributiu és pura il·lusió, es treballen més hores i, evidentment, per sorprenent que resulte, aquesta jornada extra s'ha de pagar. A més, aquesta dinàmica d'incrementar jornades, malgrat tot el maquillatge argumental, completa i alimenta el raquitisme dotacional d'unes plantilles retallades sistemàticament durant anys.
Tot això, malgrat les soflames sobre la responsabilitat, les declaracions ampul·loses sobre la negociació col·lectiva i la competició discursiva sobre la paternitat de les millores incorporades a la norma, posa en evidència la trista situació de subsidiarietat i la limitació de la negociació i la normativa pròpies. Malauradament, hi ha acords impossibles per les limitacions que estableix la normativa bàsica estatal, i altres que esdevenen d'impossible aplicació per acords posteriors signats a la capital del regne.

Amb el parany d'aquests jocs malabars, al calaix dels impossibles, o dels impensables, s'hem deixat la necessitat de regular una reducció de jornada, sense mera retributiva i agrupada en quatre jornades setmanals, per a les persones majors de 60 anys, l'obligació de combatre l'esclerosi d'una estructura organitzativa consagrada a idolatrar el presentisme, la responsabilitat d'incentivar l'ús de medis sostenibles i respectuosos amb el medi ambient en els desplaçaments in itinere, o la valentia d'enfrontar l'efecte pervers de no considerar la distància al centre de treball com una condició laboral. En una plantilla amb una taxa de temporalitat aberrant, com la nostra, la situació de centenars de treballadores i treballadors que han de realitzar diàriament desplaçaments superiors als 200 km. de mitjana, a més del perill vital que comporta, es cobra una altíssima factura tant en diners, com en salut, conciliació familiar i fins i tot en absentisme laboral. Corregir aquesta situació, la qual, a més, bloqueja la solució de molts expedients de canvi de lloc per motius de salut, hauria de ser una prioritat absoluta per a totes les parts implicades en la negociació de les condicions de treball del personal.

Una classificació dels llocs de treball ancorada al segle XIX
Pel que fa a les RLTs, cada nova publicació periòdica obté de manera invariable el rebuig unànime de les organitzacions sindicals per absència d'una negociació real.
Mentre les convocatòries de la Comissió Mixta per a l'Estudi dels Llocs de Treball s'han convertit en un formalisme ritual, les modificacions efectives es produeixen per la porta falsa de la llei d'acompanyament de pressuposts. Per aquest habitat d'excepcionalitat tangent a la negociació, ens han arribat modificacions de llocs de treball, flexibilitzacions de requisits de titulació i fins i tot requisits sobrevinguts per a ocupar el lloc de treball, com ha passat amb el cos d'agents mediambientals als quals, en exigir el permís de conduir, s'ha incorporat l'obligació inherent de conduir vehicles oficials en situacions d'emergència per pistes forestals. I tot això sense ni tan sols haver fet una avaluació prèvia dels riscs laborals d'aquesta activitat ni les possibles necessitats específiques, tant dotacionals icom formatives per a enfrontar amb garanties aquesta actuació sobrevinguda. De fet, amb aquesta nova ampliació, a més de repetir errades, com quan es van posar en marxa els treballs en altura sense cap avaluació dels riscs inherents, s'incrementa tant el ventall competencial d'un cos classificat com C1, que ja no tenim clar si parlem d'agents mediambientals o de ministres.

El ben cert es que l'actual classificació de llocs de treball exigeix una autèntica revolució que ens desvincule definitivament del segle XIX.

Normalització lingüística en via morta
D'altra banda, si parlem d'igualtat lingüística, malgrat l'acord signat a 27 de desembre de 2016 per a incorporar la competència lingüística per l'accés i la provisió de llocs de treball de les Administracions Públiques i la transcendència d'aquest acord per a la normalització lingüística del nostre país, ara, en els minuts del fem de la legislatura i davant l'evidència quasi incontestable que no hi haurà nova Llei de la Funció Pública Valenciana, no sols hem de reconèixer que hem perdut dos anys sense avançar ni un pam sinó que, a més, ens correspon el dubtós honor d'haver assistit per primera vegada a ofertes d'ocupació en les quals es podia accedir a un lloc de treball públic sense saber ni una paraula de valencià.

La recuperació de poder adquisitiu: Una altra assignatura pendent de l'Acord de Legislatura
Necessitaríem un assaig complet per a analitzar com cal la distribució del 0'20% de fons addicionals que ens han venut insistentment com a increment retributiu i ha acabat convertint-se en una exhibició impúdica del finançament punitiu que patim al País Valencià, la misèria dotacional d'unes plantilles jibaritzades intencionadament, la violència organitzacional que s'exerceix contra els col·lectius laborals feminitzats i l'anorèxia moral dels qui signen acords amb l'administració de l'estat la lletra menuda dels quals fa d'impossible aplicació les conquestes i acords signats al nostre territori.
Aquest centralisme de caire colonialista, a més de minvar -i desviar- l'increment retributiu del personal públic valencià, ha provocat que la creació d'un fons per a recuperar el poder adquisitiu perdut, pactada amb l'administració valenciana en l'acord de legislatura, s'haja anat en orris. Tanmateix, el que és més greu i desolador, és l'estigma de subsidiarietat que adhereix a les institucions del nostre autogovern.

Ofertes d'ocupació amb accés diferenciat
Resulta impossible acabar aquest viatge pendular al passat sense passar pel programa estel·lar de la precampanya electoral en què ens han immers de ple: L'Acord d'Estabilitat.

Cal reconèixer que, després d'haver patit l'oposició aferrissada i les critiques virulentes, tant de l'administració com de la bancada sindical, amb un argumentari farcit de retrets, que passava d'alertar per la inseguretat jurídica a invocar els principis constitucionals, ens produeix una enorme satisfacció assistir a un acord unànime per a vehicular successives ofertes d'ocupació mitjançant el sistema d'accés diferenciat que Intersindical Valenciana porta trenta anys defensant.

Tanmateix, aquest sistema, el qual per al sindicat constitueix la forma més equitativa de regular l'accés a l'ocupació pública, pot resultar del tot insuficient per a resoldre l'estat d'excepció laboral en què ens trobem com a conseqüència de les polítiques de laminació i desprestigi dels serveis públics aplicades sistemàticament pel Partit Popular. I per això, s'hauria de contemplar un escenari alternatiu, puix una situació excepcional exigeix l'aplicació de mesures extraordinàries.

Cal recordar que el present acord d'estabilitat va obtindre el recolzament sindical -i de la voluntat de les treballadores i treballadors manifestada en les assemblees convocades- en incorporar la carrera professional com a mèrit computable en les ofertes d'ocupació. Aquest símbol aranzelari, argumentat com un potent filtre protector de les fronteres de la nostra administració i publicitat quasi com un mur insalvable per a protegir-nos d'unes invasions bàrbares provinents d'altres administracions, tot i que aquestes invasions mai abans no s'han produït i amb tota probabilitat mai no es produiran, si més no mentre ocupen un lloc en el pòdium del personal públic pitjor retribuït de tot l'estat espanyol, paradoxalment, va esdevindre el pal de paller d'una proposta prèviament rebutjada amb contundència.

Ara, a més, el recent anunci de l'oferta d'ocupació pública 2019 i d'un cronograma d'aplicació pràcticament impossible, ha vingut a augmentar la incertesa laboral de milers de treballadores i treballadors i els dubtes sobre l'efectivitat de l'acord signat. Per posar tan sols un exemple, si l'administració compleix els terminis anunciats de convocatòria i realització de les proves, alguns processos selectius s'hauran desenvolupat abans d'haver posat en marxa la plataforma per al reconeixement de la carrera professional per al personal interí per la qual cosa, eixe filtre selectiu servirà fonamentalment per a dificultar l'accés al personal interí i a les companyes i companys que han prestat els seus serveis en el sector públic instrumental.

D'altra banda, resulta del tot desolador constatar la nul·la sensibilitat i el poc reconeixement dels serveis prestats a la ciutadania i a l'administració pública valencianes per unes treballadores i treballadors als quals, després d'anys, en alguns casos més de dos dècades, sense cap ni una possibilitat d'estabilitzar la seua situació laboral, ara, en subordinar el calendari als interessos de la campanya electoral, se'ls recompensa amb un procés exprés en el qual disposen d'uns pocs mesos de preparació, d'un temari encara per determinar, per a jugar-se el futur. Amb aquest panorama, molt probablement el flamant acord d'estabilitat es transforme en un ERO brutal de substitució mitjançant el qual la temporalitat tan sols canvie de barri. I per a eixa eventualitat no s'ha previst cap escenari alternatiu. Com tampoc no hem activat cap instrument de protecció per a les treballadores i treballadors més vulnerables, o per a pal·liar els efectes de situacions sobrevingudes que poden resultar determinants per a condemnar companys i companyes nostres a l'exili de la desocupació o, fins i tot, al desert de l'exclusió.

Per això, independentment dels resultats i de la cruel soledat representativa de la discriminació estadística, Intersindical Valenciana no pot considerar aquest acord com una conquesta sindical sinó que l'enfrontem com la gestió responsable i compromesa d'una derrota col·lectiva de la qual, malgrat tot el nostre treball, ens sagnarà com una ferida cadascuna de les víctimes innocents, injustes i del tot innecessàries que provoque.

Sindicalisme de país, sindicalisme de futur
Una vegada més, aquest procés transcendental per a la nostra administració i la nostra gent, palesa la falta d'adequació a la realitat valenciana d'uns processos dissenyats i acordats amb l'administració central i subordinats a interessos aliens. Tot just per això, ara, com sempre, o potser ara més que mai, cal apostar per un sindicalisme de país per a instrumentalitzar l'autotutela dels nostres drets laborals, socials, nacionals i lingüístics.

I per això, contra l'efecte lluneta o la seducció de viatjar en el temps a un passat colonial, Intersindical Valenciana, continuarà treballant de valent, amb tots els seus recursos, per a consolidar el nostre model sindical de classe, solidari, internacionalista, assembleari, feminista i que lluita per la normalització plena dels drets nacionals i lingüístics del País Valencià.

Bon any i bona sort


Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació