RLTs:  Educació entona una oda al masclisme

La darrera convocatòria de la CMELT, passat 1 de juliol, no ens ha aportat cap novetat en un òrgan escleròtic el qual ,ara per ara, tan sols serveix per a escenificar una litúrgia ritual en què la negociació consisteix a una simple formalitat testimonial; tanmateix, en aquesta ocasió, ha estat el vehicle per a constatar dues tristes realitats.

09 / 07 / 2020 | Intersindical personal educador educació infantil complement específic cmelt classificació


A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

Maria-Mercè Marçal

D’una banda, per a refermar el presentisme del tot innecessari postulat per una consellera que a hores d’ara, en tractar-se de protegir la salut del personal, s’ha guanyat la mateixa credibilitat que un debat protagonitzat per un homeòpata, un reptilià i un terraplanista.
Com a responsable polític d'aquesta nova agressió, som nosaltres els qui li hem de fer el crit: Vergonya, Conseller, vergonya
D’altra, per a constatar que en la Conselleria d’Educació perviu un classisme i un masclisme estructural que exerceix de manera sistemàtica una impúdica violència institucional contra els col·lectius laborals feminitzats que ocupen la zona baixa de la classificació. Ras i curt, Educació abandera una política laboral que consisteix a apallissar sense treva les dones que habiten els suburbis del sistema.

Com a mostra i efecte d’aquest masclisme inoculat a l’ADN de l’actual administració educativa no hi ha millor mostra que la precarització, continuada i sistemàtica, i la violència organitzacional exercida contra el col·lectiu més feminitzat de tot el personal al servei de l’Administració del Consell: les educadores i educadors d’educació infantil.

Aquest personal, al qual la llei 10/2010 va condemnar transitòriament al purgatori de les inconsistències normatives, té a fregar de dits la conversió de la seua condemna en una cadena perpètua patida en soledat -puix són ja l’únic col·lectiu que es manté en aquesta situació- la qual, a més va a sobreviure eixa llei que va generar la situació d’explotació laboral transitòria

I així, aquestes treballadores i treballadors continuen explotades per una administració pública que, per a accedir al seu lloc de treball, els va exigir un requisit de titulació diferent i superior al que eixa mateixa administració reconeix i retribueix en la classificació dels seus llocs de treball.

Una explotació laboral “transitòria” que perdura una dècada després de consagrada a la llei i que l’actitud de l’actual administració educativa es resisteix a resoldre, més bé enfila decididament en direcció contrària.


Ara, contravenint la correcció política del discurs laboral i pedagògic, contra tot i contra tots, l’actual administració educativa ha enfilat la senda de la involució.

I ho ha fet malgrat les possibilitats de resolució que estableix la llei, els acords signats en la Mesa Sectorial de Negociació de la Funció Pública -amb el compromís ferm de reclassificar eixe personal al cos que li correspon pel requisit exigit i acreditat per a accedir al seus llocs de treball-, les reserves de fons econòmics específics per a eixa reclassificació decidides en Mesa General de Negociació i beneïdes pel Consell per a combatre l’escletxa retributiva i fins i tot, malgrat l’acord publicitat per la Mesa Sectorial d’Educació el qual, com que la competència d’eixe fòrum de negociació en aquesta qüestió es totalment nul·la, tan sols es va adoptar per alimentar la campanya electoral del conseller Marçà.

Perquè parlem d’involució i no de cap altra cosa quan, a més d’incomplir els acords signats de bona fe, per primera vegada des de l’any 1991 que es va regular els requisits d’accés a la professió, l’administració, acollint-se a una inconsistència normativa de caràcter transitori, ha gosat fer una convocatòria d’ocupació pública per a una professió regulada amb un requisit genèric i inferior al que li correspon d’acord amb tota la normativa bàsica estatal des de fa quasi tres dècades.

Ara, 28 anys després del Reial Decret 1004/1991, l’avantguarda pedagògica valenciana ha descobert que un cicle formatiu de grau mitjà de disc jockey o de torero acrediten de manera suficient la formació necessària per a educar infants d’un i dos anys

Per a arrodonir un cúmul de desgavells mereixedor d’un record Guinness, en la CMELT, la mateixa conselleria que proposa inexplicables modificacions a la baixa en la classificació d’alguns llocs de lliure designació -per a que encaixen com un vestit fet a mida- i pretén maquillar de millora retributiva el que en puritat és un increment de jornada el qual, per molt estrany que els puga resultar, s’ha de retribuir, torna a oblidar les modificacions classificatòries compromeses, i pendents, respecte al personal educador.

A més a més, aquest oblit intencionat palesa una absoluta falta de visió de conjunt i, per això mateix, ignora el resultat i els efectes d’una irresponsabilitat classificatòria construïda a força de pegats.

El ben cert és que, després de modificar la classificació del personal auxiliar de manteniment i auxiliar de cuina, ambdues del tot justes i a les quals tan sols els sobra en la nostra opinió l’increment de jornada, el personal educador d’educació infantil serà el col·lectiu de treballadores amb el complement específic més baix de tot el personal públic que treballa en els centres educatius. Tanmateix, eixa administració involutiva també oblida que eixes educadores són dones, de classe -classificatòria- baixa i nació oprimida. I per això mateix, es rebel·laran tres, tres-centes o tres mil voltes, tantes com calgui fins a vèncer.

Davant aquesta nova agressió, com a responsable polític de la mateixa, som nosaltres els qui li hem de fer el crit: Vergonya, Conseller, vergonya.