Comissió de Seguiment de mesures davant la Covid: La fascinació d’inventar la roda… I el foc!!!

Tot seguit, ha remarcat que la incidència de la Covid-19 era mínima i que ara per ara tan sols ha afectat al 1’1% del personal al servei de l’Administració del Consell, amb una major incidència en el personal de justícia. A més a més, ha insistit que tots aquests casos són “importats”, originats majoritàriament a l’entorn de les relacions socials i familiars.

Consegüentment, tot i reconèixer que en aquest moment no hi ha més d’un 50-55% de treballadores i treballadors incorporats als seus llocs de treball després del període de vacances, cal concloure que les mesures adoptades funcionen a la perfecció i s’ha aconseguit un entorn laboral amb un elevat nivell de seguretat.

Així mateix, ens ha informat que aviat, potser avui o demà, ens lliuraran l’esborrany de decret de teletreball i a l’hora ens demana acomplir els terminis per a abordar la negociació per la via d’urgència amb l’objectiu de poder disposar d’aquest instrument imprescindible cap a final d’any. D’altra banda, ens recorda la possibilitat de fer propostes puntuals, per a respondre a la situació extraordinària que vivim, amb les quals vehicular el decret actual del qual elogia les virtuts i possibilitats.

En acabar la presentació de la consellera, cedeix la paraula als representants d’INVASSAT que ens expliquen la ingent càrrega de treball que ha suposat la valoració del personal vulnerable, incrementada pel enorme dèficit de personal del nostre servei de prevenció.

I tot seguit, cada conselleria ha informat dels casos i incidències que se’ls han presentat, a més de manifestar el posicionament específic respecte al teletreball.
Pel que fa al torn de les organitzacions sindicals, ens limitarem a exposar el posicionament i arguments defensats els arguments per Intersindical Valenciana.

En primer lloc, hem reconegut i agraït la disponibilitat permanent i el gran treball del personal de l’INVASSAT els qui, a més de suplir les enormes carències que les organitzacions sindicals venim denunciant durant anys, ara, com a conseqüència del ball de la “yenka” protagonitzat pel ministeri de sanitat quant als grups vulnerables, s’han vist obligats a explicar i justificar la increïble història de la vulnerabilitat minvant.

Així mateix, es de justícia valorar el bon treball que hem fet amb els plans de contingència, als quals cal reconèixer l’adequació i efectivitat, sense perdre de vista, però, el caràcter instrumental, per la qual cosa resulta imprescindible una avaluació, revisió i adequació permanent als diferents escenaris evolutius de la pandèmia.
Evidentment, després d’un estiu com el que estem acabant de viure i amb els centres de treball amb la meitat de la plantilla, afirmar que la majoria de contagis són d’origen social i familiar no és cap descobriment, sinó una obvietat que de cap manera pot servir de coartada per a eludir responsabilitats.

Però a més, si donem per bones les dades facilitades per la consellera, el percentatge de contagis en el personal públic duplica el percentatge de contagi del conjunt de la població valenciana. I en el cas de justícia el multiplica per sis.

Teletreball: Tots al sac i el sac en terra
Aquestes dades, quan tenim a fregar de dits la reincorporació plena de les plantilles, el inici de curs escolar i l’arribada de la grip estacional, són la mostra fefaent que no és moment per a l’autocomplaença i els triomfalismes, sinó per a la prudència i la responsabilitat. Tot just per això, no podem entendre, ni compartir, els arguments de l’administració sobre el teletreball.

El ben cert és que el decret 82/2016, pel qual tothom ens felicitàvem i saludàvem com la primera pedra de l’administració valenciana del segle XXI, s’ha passat els darrers cinc anys hibernat al calaix de la desídia. I per això, no s’ha desenvolupat cap ni una proposta per a vehicular les possibilitats d’aquesta norma a la qual, ara, tothom s’aclama.

I per això, també, lloar ara les bondats de la norma i les seues possibilitats per a vertebrar respostes àgils i eficients davant els reptes que la situació actual exigeix per a garantir la prestació dels serveis públics essencials, a més d’un brindis al sol, és un insult a la intel·ligència, puix els requisits que planteja, en paraules de l’administració, la fan d’impossible aplicació. Com a mostra, cal recordar que ni tan sols s’ha pogut implementar per a un dels grups que va servir de camp de proves per a l’elaboració del decret: el personal tècnic de promoció lingüística.

És clar que necessitem una nova norma que done resposta a situacions extraordinàries com la que ara mateix se’ns planteja; no ens podem permetre, però, esperar a final d’any -en el millor dels escenaris possibles- per a tornar a felicitar-nos per obrir la porta a l’administració del futur, perquè potser, la realitat, tossuda com sempre, ens reclame eixes respostes demà passat. Tot just per això, per responsabilitat, ara és el moment d’habilitar mecanismes i estratègies extraordinàries, per molt que hagen de ser transitòries.

Pretendre analitzar les propostes de treball no presencial que han fet les diferents conselleries amb el garbell de l’actual decret esdevé la crònica d’un fracàs anunciat i, en fer-nos perdre el temps miserablement garbellant aigua, evidència un puntet de mala fe.

El repte de la conciliació en temps de pandèmia
D’alta banda, també plantejàrem la necessitat de regular nous mecanismes per a donar resposta a les noves necessitats de conciliació personal i familiar vinculades a la situació provocada per la Covid-19, com ara l’atenció de menors i majors afectats per tancaments de centres, aules o quarantines preventives.

Per a Intersindical, tot i que no dubtem que l’administració implementarà respostes d’urgència si es dona el cas, el moment de la negociació i la determinació preventiva d’aquestes mesures és ara.

Evidentment, aquests possibles permisos per atendre menors o majors tindrien una altra dimensió i recorregut en haver acceptat dotar-nos de fórmules extraordinàries de treball no presencial, puix aquestes situacions, en molts casos, no suposarien necessàriament la interrupció de l’activitat laboral. Malauradament, si acceptem fil per randa l’argumentari defensat per l’administració en el punt anterior, aquestes persones no podrien teletreballar perquè no encaixa en l’actual decret.


Plans de contingència i continuïtat amb les plantilles en mínims
No deixa de resultar sorprenent convocar una comissió per a revisar els plans de contingència i no posar cap ni un d’aquests damunt de la taula. Ni tan sols el dels centres docents públics que la Conselleria d’Educació ens ha lliurat aquesta mateixa setmana.

Encara així, com no podíem obviar aquest document i les implicacions per al personal al servei de l’administració del consell que treballa en aquests centres, Intersindical Valenciana, malgrat i no haver pogut fer més que una primera anàlisi, troba que constitueix un bon instrument inicial sobre el qual cal continuar treballant però, malauradament, resulta d’impossible aplicació.

I això perquè les mesures plantejades comporten tot un seguit d’actuacions per al personal de neteja, subaltern, auxiliar de gestió, educador, fisioterapeuta, intèrpret de llengua de signes que resulten del tot inabastables amb la dotació de personal actual.

Així com la Mesa Sectorial d’Educació ha treballat durant l’estiu per a negociar la creació d’uns nous llocs de treball imprescindibles per a enfrontar amb garanties les exigències d’aquests plans en el curs escolar que ara comença, nosaltres exigim que la Mesa Sectorial de la Funció Pública assumeixi la seua responsabilitat de negociar amb la representació legal de les treballadores i treballadors no docents dels centres educatius les condicions i recursos materials i personals necessaris.

Com a mostra, fem notar a l’administració la transcendència de la neteja i el controls d’accessos als centres educatius en la situació actual i li recordem que proper 30 de setembre, com a conseqüència del concurs general de trasllats, possiblement es produirà un bon nombre de cessaments que es poden traduir en un caos absolut als centres educatius si no tenim la previsió d’abordar el procés de negociació i determinació de les plantilles necessàries que proposa Intersindical.

Proves selectives o selecció natural?
Per a acabar la nostra intervenció li plantegem a l’administració la necessitat de fer un pensament sobre el calendari i desenvolupament dels processos selectius en marxa.

Per a Intersindical és del tot inacceptable, a més d’improbable, la intenció de l’administració de continuar amb els processos selectius de forma ordinària, per molt que es vulgui modular per a començar pels col·lectius amb menys persones aspirants, aprofitar l’experiència d’altres processos, com ara les PAU o les proves de les EOI, o implementar solucions creatives com utilitzar les fires de mostres per a les convocatòries més nombroses.

Entenem que no sols el calendari publicat per l’administració és del tot impossible, sinó que a més pretendre mantenir-ho constitueix una irresponsabilitat absoluta que no estem disposats a consentir, perquè el que hi ha en joc en aquests processos és molt més que la possibilitat d’haver d’anar a una segona convocatòria.

I també, perquè no es pot continuar endavant sense haver negociat i determinat què passa en les persones que al moment d’accedir a la prova donen una temperatura superior a la que es determine que els impedeix l’accés, o les que, fins i tot sense estar contagiades, estiguen en quarantina preventiva per contacte laboral o personal, o vinculada amb el centre escolar dels seus menors o per alguna situació del centre d’atenció de les persones majors a càrrec.

De cap manera podem consentir que cap companya o company, potser després de molts anys de servei, es trobés fora del procés selectiu i del lloc de treball per alguna d’aquestes situacions les quals, ara mateix, són més que una probabilitat remota.

Mantenir el calendari de proves sense haver donat resposta als interrogants plantejats, amb unes convocatòries massives -com ara les més de 16000 persones aspirants al C2- suposa jugar de manera irresponsable no sols amb la salut d’aquestes persones, sinó també amb el seu futur.

Finalment, com a conclusió, no podem evitar compartir una xicoteta reflexió sobre el format, i la necessitat, de la convocatòria, amb la convicció que la foto d’eixa reunió remet a la imatge més irresponsable que una administració pública pot transmetre. Barrejar més de vint persones en un espai al qual no es pot mantenir una distància interpersonal superior als 30 centímetres per a explicar que ho estem fent genial, no hi ha res a corregir i anem a continuar igual que fins ara, és com si l’administració, embriagada d’ella mateixa, ens hagués convocat per a compartir amb totes nosaltres que acaba d’inventar la roda... i el foc!