Entrevistem a uns afiliats de STAS–Intersindical Valenciana, un d'ells funcionari interí i l'altre, actualment funcionari de carrera, va ser interí durant llargs anys. Tots dos treballen en sengles serveis del CA9O, on ens expliquen les seues impressions de com va sorgir el moviment reivindicatiu interí, el seu procés i moment actual.
Víctor M. és funcionari interí en el *Servei de *Documentació, *Publicacions i Estadística Departamental Javier A. és funcionari en el *Servei de *Modernització i *Simplificació Administrativa
Quins van ser els inicis del col·lectiu de persones interines que un dia van dir “Ja n'hi ha prou”, van unir les seues forces i van decidir lluitar per la problemàtica que els unia?VÍCTOR: El col·lectiu d'interins va començar a organitzar-se en 1999. Al principi intentem plantejar la nostra problemàtica als sindicats ja establits, però davant la nul·la sensibilitat d'aquests davant el nostre problema, arribem a la conclusió que l'única possibilitat del col·lectiu era organitzar-se, presentar-se a les eleccions i guanyar-les. I açò és el que vam fer. La situació en aquesta Administració no és nova. En 2004 érem un 30% d'interins, molts de llarga durada. Servisca la meua situació com a exemple. Em vaig presentar a unes proves selectives en 1995 (convocatòria de 1994), vaig aprovar els tres exàmens i vaig quedar el segon. Com solament va eixir a oposició una plaça, uns mesos després vaig ser cridat per a cobrir una vacant. I fins ara mateix.
JAVIER: En aquella època ja havien col·lectius d'interins, desestructurats i a l'empara dels sindicats de classe tradicionals, que solament se'n recordaven dels interins en períodes electorals, quan prometien una infinitat d'accions que després mai es duien a terme. L'única via per a la canalització adequada de les reivindicacions va ser la creació d'un col·lectiu amb personalitat jurídica que poguera conjuminar i representar a tots, davant qualsevol instància.
V: El problema bàsic del col·lectiu és el que perverteix la figura de l'interí i ho converteix en crònic: la falta d'ofertes públiques regulars i suficients per a cobrir les vacants i els llocs que es donen assumits com a estructurals. Motius ideològics, pressions sindicals, interessos personals i falta de respecte a la
llei es combinen de forma perversa i obtenen un resultat com menys paradoxal.
J: Els inicis van ser complicats, perquè no sabíem amb certesa quants n'érem, ni qui. Vam tenir l'oportunitat històrica de poder aprofitar les tecnologies que en aquell moment estaven assentant-se, i aconseguim obrir vies de comunicació impensables per a l'època. Vam ser pioners en la creació d'estructures informàtiques ubiqües que permetien a la gent de la futura junta directiva treballar junts i aprofitar temps i esforços. També es va traure molt suc a la possibilitat de crear llistes de correu que funcionaren com un autèntic debat. Ja no érem interins aïllats, sinó que coneixíem els problemes de la resta, i qui érem.
La resta dels sindicats ens va menysprear en un primer moment, fins que guanyem les eleccions sindicals com a primera força sindical. Llavors es van adonar de l'error que havien comès, i van començar la batalla del descrèdit i l'atac. L'atac més senzill era qualificar-nos com un sindicat groc, en el sentit de no tenir una ideologia concreta. No la teníem definida institucionalment, perquè crèiem que les qüestions que són de justícia, no entenen d'ideologia. Sembla que existeix cert paral·lelisme amb la situació actual, 15 anys després.
V: El Pla d'Estabilitat va constituir un dels assoliments sindicals més importants en la funció pública valenciana, no solament per la gran oferta pública (4.000 llocs), sinó perquè milers de funcionaris de carrera van aconseguir una promoció interna que, fins a aqueix moment, els havia sigut injustament vetada.
Encara així, les expectatives no es van complir: les places oferides en la majoria de grups va ser inferior a la quantitat d'interins d'aquell moment, per la qual cosa molts companys i companyes no van poder consolidar. A més, nombrosos grups d'administració especial no van ser convocats perquè no arribaven a tenir una xifra mínima d'afectats. Argument comprensible, però molt nociu per a qui estava inclòs en aquests col·lectius.
J: En absolut. El procés es va utilitzar perquè cada agent en la negociació aconseguira portar-se el gat a l'aigua: els sindicats van aconseguir una carrera professional llarg temps vetada, els polítics van aconseguir que els interins de curta durada i més joves tingueren avantatge sobre els interins de més llarg recorregut (de més edat i amb càrregues familiars), i l'administració, per la via de l'estratègia d'implantació del procediment de consolidació, va aconseguir que un percentatge tremend dels llocs de treball quedara com estava: amb un interí.
El resultat va ser que després del procés de consolidació, la temporalitat va baixar poc. Per als interins de llarga durada van quedar solament les engrunes, i en els següents 4 anys va tornar a pujar considerablement. Actualment estem en el mateix nivell o fins i tot superior que en 2003.
V: La situació actual del col·lectiu d'interins és crítica i complexa, com a cronificació d'una situació fruit de la passivitat de l'Administració. El col·lectiu d'interins “purs” ha envellit molt. Som professionals de al voltant de 50 anys que, com a millor expectativa de vida laboral, aspirem a arribar a la jubilació en el nostre actual lloc de treball, qüestió molt complicada perquè els cessaments reglamentaris són un degoteig diari.
El segon subconjunt d'interins està conformat per les falses millores d'ocupació: interins titulars de places d'altres grups inferiors i als quals l'Administració els nega sistemàticament el dret a la millora d'ocupació, arreplegat en la llei que regeix la funció pública valenciana. A aquests companys, igual que als interins “purs”, se'ls margina i maltracta constantment, i ací tenim, per exemple, la carrera professional.
J: Crec que el col·lectiu està igual o pitjor que fa 10 anys. Part de la temporalitat ha disminuït a causa de l'acomiadament d'interins i la *externalización de serveis estructurals. Ara el col·lectiu, com ha comentat Víctor, és de major edat. Ja no són persones joves, sinó madurs entrats en anys. Entenc que l'administració ha sigut la primera institució a nivell nacional a promoure els contractes porqueria. És indigne i inhumà mantenir a una persona lligada a un lloc de treball sense possibilitat de mobilitat de cap tipus, ni promoció professional, ni tenint oportunitat de consolidar el seu lloc a través d'una oposició, perquè o bé no es convoquen o bé les places oferides són ridícules. En qualsevol cas, des del meu punt de vista, atempta contra diversos preceptes constitucionals. Aqueix abús hauria de poder tenir una resposta adequada. Paradoxalment, tot el bé que fa l'administració amb la igualtat de gènere i la conciliació de la vida familiar, es converteix en un mal terrible i cruel des del punt de vista de la lluita contra la temporalitat.
Al llarg de la història, el personal temporal sempre ha sigut clau a l'hora de crear una administració pública, però no es pot consolidar el seu abús d'aquesta manera, pervertint la figura de l'interinatge fins a aquests extrems. L'administració ha sigut la primera a promoure els contractes porqueria. És indigne i inhumà mantenir a una persona lligada a un lloc de treball sense possibilitat de mobilitat, ni promoció professional, ni oportunitat de consolidar el seu lloc per oposició, perquè o no es convoquen o les places oferides són ridícules. Des del meu punt de vista, atempta contra diversos preceptes constitucionals. Aqueix abús hauria de tenir una resposta adequada.
V: La discriminació és evident però té unes causes molt clares: la capacitat de mobilització dels diversos col·lectius i la seua capacitat de pressió. Els companys d'Educació tenen un pes específic molt fort perquè són molts, perquè tenen influència social i perquè exerceixen una pressió important sobre els sindicats. Porten organitzats des de fa molt temps i tenen una problemàtica específica molt complexa provocada pel desistiment d'actuació de l'Administració.
Pel que fa als companys i companyes d'empreses i fundacions, entenc que, almenys en els aspectes legals, la situació és diferent perquè no són funcionaris, sinó laborals. Després dels ajustos de plantilles dels últims mesos, sembla ser que els que han quedat van a tenir un futur més estable. És una pena que aquest esperit no es trasllade també a la funció pública valenciana.
J: El poder també es pot exercir via contractes de treball arbitraris, i açò, en teoria, queda fora del marc jurídic de les oposicions. No ha sigut la tònica generalitzada controlar borses i colar a persones afins al partit en el govern, però l'oportunitat sí que estava present per aqueixa via, i a major quantitat de llocs sense cobrir per un funcionari, més possibilitat de manipulació.
V: La discriminació existeix i és un fet contundent. No cal recordar més que la carrera professional. I l'actitud del col·lectiu sempre és molt més receptiva que la dels companys. Més ràpid o més tard el nostre lloc de treball pot arribar a dependre d'una decisió, i a part d'estar obligats per la nostra professionalitat i per la nostra condició de funcionaris sempre intentem afegir un plus sobre allò sol·licitat.
Pel que fa a l'actitud dels companys, en el contacte diari sí que es percep certa empatia sobre la nostra situació, però la sensació que tinc, és que som percebuts per molts companys com un problema, fins i tot com “el problema” de la funció pública valenciana, quan crec que és evident que aquesta situació és el fruit d'una gestió ineficient i ineficaç de la funció pública valenciana mantinguda durant molt temps.
J: Pel que fa al tracte entre funcionaris de carrera i interins, depèn dels col·lectius. En alguns la discriminació és enorme, com es pot veure en aquests dies amb l'atropellament al personal interí de tributs, on l'essència dels processos d'anihilació i la seua materialització a través del Pla d'Ocupació és realitzat pels mateixos funcionaris del cos, funcionaris que volen llevar-se competidors del mig, pujar-se el sou i blindar-se ells en aqueixos llocs de treball. I amb l'agreujant que quasi tots ells tenen menys coneixements pràctics i experiència que el personal interí. En altres col·lectius la discriminació és menor, però ocorre que quants menys siguem en el mateix vaixell, menys competim i més còmode vivim.
V: Les reivindicacions del col·lectiu es troben estancades. Actualment, tan sols Intersindical mostra una actitud reivindicativa sobre aquesta situació. La resta de sindicats o mostren una actitud molt negativa o molt oportunista: tan sols se'n recorden del col·lectiu en èpoques electorals. Açò últim em sembla molt trist. Com a conclusió diria que les reivindicacions es troben en un punt mort, marcat per la pròxima cita electoral.
Hauria de donar-se una informació clara sobre els percentatges d'interinitat i sobre la diversitat de situacions. Amb aquesta informació, s'haurien de traçar estratègies tendents a la consolidació del col·lectiu, estratègia que des del general al particular, tinguera en compte el patrimoni acumulat per 20 anys d'experiència professional. Seria necessari legalitzar amb urgència la situació de qui està en millora d'ocupació, i coordinar-ho amb concursos que retornaren la comissió de serveis a l'espai que li reserva la llei.
J: Les reivindicacions segueixen sent les mateixes que en el passat, perquè l'administració no ha canviat ni la seua estratègia ni la seua actitud, donant com resultat un percentatge molt important de temporalitat. Desgraciadament el col·lectiu d'interins està poc unit, massa amenaçat, massa inhibit.
Les negociacions haurien d'incloure, com en 2003, múltiples objectius que podrien anar encaixant a poc a poc. A grans mals, grans remeis, i un procés general de consolidació compatible amb la promoció interna i la carrera professional és fonamental.
Açò i tenir un tracte adequat al personal interí d'una certa edat o que mai ha tingut l'oportunitat d'accedir a la seua pròpia plaça, com ocorre amb molts llocs d'administració especial, on no hi ha hagut oposicions en els últims 20 anys. A partir d'ací, complir la llei, obligar a oferir els llocs estructurals i pactar un percentatge d'interinitat realment baix, entorn d'un 2%.
El problema és que no hi ha mecanismes per a obligar al partit governant i dirigeix una administració a complir uns estàndards màxims de temporalitat, uns compromisos ètics bàsics per a no pervertir els contractes, un tracte digne a tots els treballadors que els permeta a tots tenir la possibilitat d'accedir a una carrera professional. Si el partit en el poder utilitza l'administració com una eina de poder i els funcionaris i sindicats que formen part de la casta prefereixen deixar-ho tot com està, com un riu regirat on tots ells guanyen, no hi ha possibilitat que es faça justícia, en el seu sentit moral més ampli.
Intersindical Valenciana pot ser un bufit d'aire fresc, doncs és l'únic sindicat que advoca per la transparència i no està contaminat ni per inèrcies del passat ni per les estratègies del repartiment del poder. Açò i que entén la justícia com el que ha de ser, un dret universal i inalienable.