La consellera Bravo postula l’eutanàsia laboral

Amb la publicació del decret 26/2019, d’ajudes per a persones joves, l’administració es trau definitivament la màscara en un procés de violència institucional sense precedents contra el personal públic, l’origen i el pal de paller del qual els podem situar en els acords signats entre l’administració central i els sindicats d’àmbit estatal.

27 / 03 / 2019 | Intersindical personal interí ocupació pública funció pública eleccions2019 decret 262019


"No volem fum, no volem dreceres.
Aquí no venim a fer volar banderes.
Comptem amb tu, ara no pots fallar..."
Txarango

Independentment de la significativitat quantitativa de les víctimes innocents d’aquest imminent ERO massiu a l’administració, per a Intersindical Valenciana totes i cadascuna d'elles resulten del tot injustificables i inacceptables i, per això, totes i cadascuna d’elles ens sagna com una ferida oberta en carn pròpia.
Durant les últimes setmanes, afectada d’una síndrome d’hiperactivitat declarativa, la consellera Bravo s’ha convertit en ambaixadora i portaestendard d’un decret mitjançant el qual el Consell ha acceptat convertir-se en promotor d’un peculiar “dòping” juvenil en les properes ofertes d’ocupació pública de la conselleria que dirigeix.

Enarborant de bell nou la infal·libilitat analítica d’una cambreta de savis importats dels racons més recondits de l’imperi -i potser fins i tot de la galàxia- la nostra consellera s’ha erigit en avantguarda apologètica de la lluita contra una imminent fallida demogràfica en l’administració pública valenciana.

Tanmateix, s’oblida, o amaga intencionadament, que el tractament inicial de les dades imprescindibles per a aquesta anàlisi provenen del treball extraordinari de personal propi. I també, que bona part dels riscs assenyalats, així com certes conclusions exposades i algunes propostes d’actuació suggerides, les podia haver trobat en nombrosos documents presentats per Intersindical Valenciana durant la dècada prodigiosa de la corrupció, les retallades i la precarització laboral.

Polítiques colonials i sindicalisme de claudicació
Potser per aquesta obsessió a importar solucions alienes, aixafant totes les esperances dels qui confiàvem estrenar una nova etapa en la qual les persones anaven a encapçalar les prioritats polítiques, trista i dissortadament, l’administració “de les persones” ha desaprofitat una oportunitat fantàstica de fer política per a perdre’s pels fangars de l'estètica.

I així, tot al contrari del que podíem esperar, lluny de reconèixer i reparar tot el que han hagut de patir les treballadores i treballadors públics d’aquesta administració durant dècades de polítiques lesives, s’ha optat per importar i aplicar fil per randa uns acords -signats també a la capital de l’imperi- els quals, sota el parany dels principis constitucionals i una concepció eufemística de la consolidació i l’estabilitat laboral, vehiculen un ERO massiu de substitució, cada dia menys encobert, a les administracions públiques.

Com que a més, en aquests processos s’ha renunciat expressament a regular mecanismes de protecció específica per al personal més vulnerable, processos extraordinaris per a corregir les possibles desviacions de l’objectiu de temporalitat fixat en l’acord de legislatura, o estratègies i mesures de conciliació per a possibles situacions personals o familiars sobrevingudes, ens trobem que després d’anys, dècades o, fins i tot, tota una vida laboral al servei de la ciutadania valenciana, sense cap possibilitat de consolidar un projecte de vida estable, ara, com a compensació, s’implementen uns processos amb els quals, en essència, es culpabilitza aquestes treballadores i treballadors de la desfeta i es carrega sobre les seues vides les possibles conseqüències.

A més, l’impacte sobre la temporalitat d’aquests ofertes “històriques” d’ocupació pública és molt qüestionable i podem preveure que resultarà tan sols tangencial. Possiblement, no hi haja una reducció significativa de l’aberrant temporalitat actual, senzillament, canviarà de barri.

Una igualtat impostada
La possibilitat que per múltiples situacions fortuïtes o sobrevingudes, en haver de jugar-se el futur a una sola carta després d’anys de servei, moltes companyes i companys es puguen veure condemnades a l’atur o fins i tot a l’exclusió social, constitueix una agressió laboral intolerable i un greuge comparatiu incomprensible del personal al servei de l’administració del consell respecte al personal provinent de la recuperació de serveis privatitzats, al qual, com no podia ser d’altra manera, se li respecten els drets laborals i es garanteix l’estabilitat imprescindible per a finalitzar dignament la seua vida laboral.

Però a més, amb la boca plena del principi d’igualtat, es pretén tancar aquest cercle ignominiós publicant un decret amb el qual, sota l’eufemisme d’ajudar persones joves amb currículums excel·lents i economia deficitària, es regula una situació de privilegi, farcida d’exclusions i amb un plantejament del tot elitista amb el qual, a més de contaminar l’accés a l’ocupació pública dopant un grup selecte d’aspirants, s’ofèn i menysprea totes i cadascuna de les treballadores i treballadors públics actuals i també a les persones que aspiren a ser-ho mitjançant aquests processos selectius. En última instància, com a culminació del frau de llei sistemàtic respecte a la durada dels llocs de treball d'ocupació temporal, ens trobem davant la proposta d'una no gens misericordiosa eutanàsia laboral.

Hem de confessar que se’ns escapen els motius per a restringir les ajudes als cossos que ocupen la part superior de la plantilla, com si la resta foren prescindibles o no necessitaren la incorporació d’eixa excel·lència curricular juvenil. Així com tampoc no entenem l’exclusió d’altres nivells formatius, si més no per a revertir el desnonament salvatge de molts currículums excel·lents que es va produir com a conseqüència de les retallades de beques i increment de les taxes universitàries. O com es possible que, amb tan gran preocupació per la igualtat d’oportunitats, no s’haja pensat establir una protecció semblant, com ara permisos retribuïts, per pal·liar els efectes de situacions personals o familiars del personal que ja hi treballa en l’administració.

Per a Intersindical Valenciana, aquesta operació mercantilista amb la qual es pretén substituir un personal envellit al servei del poble valencià, amb molts anys poca salut i massa currículum, per un altre més jove i significativament més econòmic, independentment de la discriminació estadística o la significativitat quantitativa de les víctimes, destil·la una perversió patronal inacceptable contra la qual ens oposarem en tots els fronts possibles, inclòs el jurídic, i amb totes les nostres forces i recursos.

Potser cal ser valents altre cop
Tot i això, per si de cas hi ha res de cert en el preàmbul del decret 26/2019, volem tranquil·litzar la nostra consellera, puix podem garantir-li que l’objectiu ja s’ha aconseguit, perquè l’actual plantilla ja està formada per treballadores i treballadors públics excel·lents. Tot just, eixa excel·lència ha estat la garantia i l’última trinxera dels serveis públics essencials de la ciutadania valenciana contra les polítiques neoliberals de laminació de l’administració i privatització dels serveis.

Aprofitar l’experiència d’aquest personal per a tutoritzar la imprescindible incorporació d’un jovent amb una formació extraordinària s’hauria de considerar la inversió més eficient, eficaç i responsable per a construir l’administració pública valenciana del segle XXI. Per a aconseguir-ho tan sols cal voluntat política, amplitud de mires i valentia.

Per a Intersindical Valenciana desaprofitar aquest capital humà constitueix un malbaratament imperdonable del patrimoni més valuós amb què comptem i, a més, una línia roja infranquejable perquè nosaltres no oblidem per un moment que en parlar d’accés a l’ocupació pública, estabilitat o consolidació, d’això que parlem, no són llocs de treball, són persones.


Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació